“No vull dates, només impressions”

No els considero versos. Pel fet que siguin ratlles curtes i, sobretot, que tinguin ritme, no implica que siguin versos. M'agradaria que el lector els llegís en veu alta. M'interessa el ritme, però el llibre no pretén ser poesia. No crec que ningú hagi fet poemes sobre les bones intencions o la corrupció o l'hora del bigoti. Per mi no són temes poètics.

Per mi no era la intenció. Tampoc no em veia amb cor de fer una autobiografia. M'avorria moltíssim dir que vaig néixer a tal lloc, que vaig estudiar a determinada escola... Com a substitució d'això, he escrit aquest llibre, on hi ha moments de la meva vida explicats sense l'obligació de narrar biogràficament. Aleshores em surten temes que poden semblar versos, però en la lectura t'adones que no estan fets amb una intenció poètica. Per mi no ho són...

Exactament. En comptes d'utilitzar la prosa, he utilitzat aquesta fórmula perquè puguin tenir ritme.

D'acord i amb tot el respecte, però no estava interessat en la poesia. Per mi la poesia no explica, suggereix. I aquí tot són coses concretes, quan em vaig deixar el bigoti o vaig acabar la carrera de dret. O un passeig per Nova Delhi, on veig un home estirat al carrer a qui ningú no ajuda i descric la indiferència dels que passen. Ho faig amb un estil més periodístic, en què em sento més còmode. No vull el to d'un poema sinó un to narratiu.

Pot haver-hi un moment on surti una expressió lírica, però no en general. Hi ha sàtira i emoció, però no vull creure que parlar sobre els peus sigui poesia.

M'ha agradat més quan has parlat de flaixos. Sóc un home vell que parla de les seves experiències juvenils i de maduresa. O el record d'un jove advocat a qui un jutge li diu que la senyora a qui defensa s'haurà d'esperar vuit mesos quan el seu marit l'apallissa cada dia.

He escrit llibres tal com em sortien sense planificar-los. Em desconcerta perquè em preguntava què volia ser aquest llibre. Són “notes d'una vida” però no la meva vida. El volia amb la llibertat de triar temes que m'han cridat l'atenció, tant des de l'experiència com de la reflexió. Ja sé que pot semblar molt simple, però un dia em vaig trobar escrivint així sense haver-m'ho proposat.

Sí, un dia vaig començar i uns dies després em vaig adonar que tenia una sèrie de textos que seguien un mateix patró. T'ho explico amb un exemple: “Avui estic content perquè em trobo una persona que sé que escoltarà el que li digui.” El mecanisme passa perquè el cervell ja construeix amb un ritme allò que penses.

T'ho agraeixo molt, és la primera vegada que ho sento i hi estic absolutament d'acord. Podria ser perfectament això. Jo havia fet versos de jove, però sé que no tenen veure amb això d'ara. Vaig estar a l'antologia de poesia universitària i tenia la predisposició que els poemes fossin bonics. Aquestes notes les veuria més a prop del teatre.

També podria ser un conte. Es podria fer un poema, però em veig més a prop de la narració. Per mi és una qüestió de llenguatge i d'organització del llenguatge.

No tenia una pretensió de bellesa i sí de narrar. Ho podria haver fet amb altres paraules, però el que cercava és el propi ritme del que anava sorgint.

Sí hagués escrit una biografia hauria donat tota aquesta informació, des del primer moment que tinc consciència de la meva mare fins al moment en què mor. Volia fer una pinzellada a través d'una col·lecció de moments d'una vida comuna, però sense haver-me de preocupar d'haver-me deixat una cosa o una altra. No parlo d'una sèrie de coses que hi podrien ser, però no em van venir a la memòria i han quedat descartades.

Parlo dels meus pares perquè els tinc ben presents, amb amor, com has pogut llegir. En el fons d'una vida hi ha coses que es van esborrant i d'altres que es mantenen. El que s'ha mantingut són impactes, moments, records, sons, visions. Aquesta suma sóc jo mateix, però sense l'exigència de parlar d'una cosa determinada sinó deixant que els records flueixin lliures. Han sortit aquests temes i n'haurien pogut sortir uns altres.

Era un moment crític i pagar-me la carrera va ser un sacrifici. Després de la guerra el meu pare va patir força per tirar endavant els tres fills i he volgut reflectir aquella emoció que va tenir per sobre del lirisme de la situació. Aquesta emoció va deixar el rastre, que he volgut recuperar. Tots els moments que surten són els que han sedimentat.

Sí, amb el Ramon Folch i amb un altre company del batxillerat quedàvem a un bar i portàvem versos sobre un determinat tema. Cada dissabte ens ensenyàvem el que havíem escrit, ho comentàvem i preparàvem la cita següent. Em sembla que ens citàvem a la Granja Colomer, però nosaltres li dèiem el Kèfir perquè resultava més exòtic. Potser només va ser un curs.

No era incòmode [riu] sinó que era vist com a natural. Les persones més grans que jo, que havien gaudit de llibertat, ho haurien viscut com una situació restrictiva, però jo sóc un fill de postguerra, no havia viscut altres formes i entre noies i nois, per exemple, la distància estava reglamentada. Si quedàvem amb noies per fer un berenar, la mare era allà al costat. Ara es pot veure com innocent perquè els canvis posteriors han estat radicals.

Insisteixo en la manca d'una estructura biogràfica del llibre. No pretenia donar dates ni cenyir-me a aspectes més o menys rellevants del que he fet sinó fer partícip el lector d'aquests records que sobresurten.

És propi de la meva manera de fer. Quan dius “instants” l'encertes plenament. Instants o moments que no tenen l'obligació exigent d'un gènere tan dur com la biografia any rere any. No volia posar-me els límits estàtics de la biografia.

Sí, hi ha temes recurrents i d'altres que passen desapercebuts. És una demostració de la manca de criteri biogràfic tal com l'entenem. Hi ha elements biogràfics. No volia explicar si era bon o mal estudiant sinó explicar que ho vaig ser sense entrar en detall. És un llibre de retirada.

Sí, potser tens raó, per exemple en el que va significar la cançó, però el que hi ha darrere de tot és la curiositat. La curiositat em va empènyer cap a una cosa determinada. No m'interessa l'autobiografia perquè jo sóc un presentista.

Tant el jazz com la bossa nova són molt coherents amb el ritme que volia imposar al llibre. M'ha agradat la música clàssica, la simfònica, però quan escolto bossa nova [taral·leja Garota de Ipanema i marca el compàs amb els dits] te n'adonaràs que és el mateix. M'agraden el jazz i la bossa nova perquè tenen aquesta cosa d'accentuació que tant m'ha interessat en el que he fet. Accentuacions, en aquest cas del llibre, que mai pretenen ser líriques.

No ens vam inventar res. El model per a la majoria va ser el francès perquè era el tipus de cançó que deia coses. Els tangos ja sabem que són melodramàtics. La chanson no és homogènia perquè entre el Léo Ferré i el Charles Trenet hi ha un abisme. Torno a insistir en el ritme perquè és la paraula fonamental. Al costat de la melodia són les dues formes de comunicació i d'expressió importants. En molts dels ritmes actuals la bateria domina absolutament i, en canvi, la melodia no hi és. És un estil, però pràcticament no hi ha lletra, o es repeteix. A mi m'agrada aquesta ondulació que dóna la música, però també l'ondulació que dóna el text. Veuràs que fins i tot en els fragments més prosaics del meu llibre busco aquesta ondulació. És que com la conversa que hi ha entre nosaltres, que ens entenem, en les emocions, en aquest cas explicades amb una forma de prosa rítmica.

Aquestes coses m'han sortit sense reflexió, per impuls. Em venien les idees com impactes, com tu dius, flaixos. És que la geografia topa amb la història. Amb la geografia toques la realitat, aprens, voreges...

Sempre em pregunto com se'm va ocórrer. N'he fet vint-i-dos, vint de publicats.

No puc publicar tants llibres. Tinc 88 anys i n'he publicat 88. Aquests es quedaran inèdits fins que em mori. Jo sóc presentista. En aquest moment no existeix res més que tu i jo tenint la conversa. No sé què he de fer aquesta tarda. L'únic que sé és que hauré de fer l'article per demà. No puc ser com un escriptor anglès, que es lleva, esmorza, llegeix el diari, surt al jardí a mirar el temps que fa i comença a escriure. Jo no. Si he publicat A ritme del temps és que aquestes coses les tinc presents. Investigo sobre la realitat abans de dir qualsevol cosa, i si he de fer alguna cosa, la descric. No tinc més pretensions.

És probable. I això que de periodista només n'he fet en alguna ocasió. Sóc molt fidel al que he fet. La revista Destino em va enviar a Berlín quan es deia que la ciutat es trencaria en dues parts i alçarien un mur. Hi havia una tensió molt gran. Què recordo més? Doncs quan vaig entrar a una mena de cabaret i se'm va acostar un noi que es va treure unes claus de cotxe de la butxaca. Em va dir, “això és l'únic que em queda del cotxe”, se l'havia venut. Era un desconegut i ens vam trobar per casualitat prenent un cafè.

No n'hi havia ni un, de soldat. Només recordo un Berlín ple de llum, enlluernador, i el contrast absolut de l'est, on entraves a un magatzem i només trobaves una camisa en tot l'expositor. La misèria era desoladora. A l'est no reconstruïen res. Jo sóc d'impacte, d'imatges, de records visuals. No vull dates, només impressions. És la meva manera de veure el món, de viure'l i d'entendre'l. És una manera modesta, però els viatges a peu recullen aquesta manera d'observar. Una vegada vaig dinar amb el Coromines i el seu germà. El germà em va preguntar on aniria aquell estiu a fer un viatge a peu. Abans que li contestés, va reblar: “Per què no va al Pla de Busa.” Aleshores el Coromines el va tallar: “Escolta, què vols que faci l'Espinàs al Pla de Busa si no hi trobarà ningú!” Tenia tota la raó. Jo sóc el de la gent i el soroll. Les manifestacions de la vida és que el m'apassiona. M'interessen les persones, no la contemplació. L'observació, sí. Quan vaig pel carrer, veig unes coses que són estimulants. El meu cervell funciona a nivell del que hi veig, del que sento, del que resulta més sensual en el sentit més ampli de la paraula. Per aquest motiu també podríem dir que és un llibre d'estampes. No són explicacions sobre el que l'Espinàs va fer, ni allò ni allò altre. Són estampes del que em va impactar o em va interessar. Algú podria dir, “això és poc important”, però també són com imatges cinematogràfiques. Quin interès té qui, quan, com, què, quin any era?

No me'n parlis, no me'n parlis. Ara entendràs la diferència. Quan va acabar la primera etapa del viatge, vam sopar i el Cela em va fer aquesta pregunta: “Oye José María, qué hemos visto hoy?” Ell s'ho inventava, no baixava del vehicle. Jo mirava i veia. Això no té res a veure amb la qualitat literària, només parlo de maneres de fer. Podria explicar-te infinitat d'anècdotes del Cela i vam tenir una relació magnífica. Quan me'l trobava a Barcelona, Cela feia la comèdia Cela dins el seu personatge, però en el viatge a peu era una persona normal: agradable per conviure-hi totes aquelles hores d'un viatge a peu on comparteixes infinitat de situacions. Cela era brillant i tenia una altra manera d'enfrontar-se amb el lector. Són dues maneres de veure.

Sí, jo sóc un mirador en el sentit de mirar sense prejudicis. Mai he pensat “què fas?”, mai. He anat sense premeditació. M'avorreix premeditar. He redactat totes les meves novel·les en un cafè, amb paper i bolígraf, sense guió previ.

Potser és que cap dels nostres autors ha tingut prou continuïtat. De novel·les se'n publiquen moltíssimes. El mateix Cela va deixar d'escriure novel·les i jo també. Em va començar a interessar més la realitat que la ficció. M'alimentava molt més la realitat. Necessitava veure, entendre, respectar la diversitat dels altres, entrar dins els estímuls que hi ha quan ets observador més que el que et pots inventar tu. S'ha de ser un geni per fer un tipus de novel·les que tinguin aquestes condicions amb la realitat estreta de la veritat. I, modestament, si ets un observador pots treure un gran profit del que tens al voltant. No pretens crear un gran món, com només han fet un grapat de genis, sinó que entres en el típic laberint de les novel·les: un noi estima una noia, un home en mata un altre... Aleshores tot depèn de com estigui fet, però per ell mateix no té un gran valor. Jo miro i opino sobre l'experiència que tinc i em limito a redactar-ho. Si funciona, ja en tinc prou.

Sí, vaig escriure fins i tot una obra de teatre, que es va estrenar i prou. Julio Coll en va fer una adaptació cinematogràfica. Potser m'hauria d'haver plantejat com m' aniria per aquest camí, però mai he pogut planificar. És un punt bàsic de la meva trajectòria. El que he fet ha estat sense saber-ho. Començava una novel·la i allò funcionava seguint el seu camí. Per aquest motiu, A ritme del temps també és així, per coherència. Per què parlo d'unes coses i no d'unes altres? És clar... Per què m'enamoro d'una noia i no m'enamoro d'una altra? Fa un any no sabia que escriuria un llibre d'aquestes característiques, no ho havia pensat mai. Mai m'he programat. És el com la literatura, no pas el què sinó el com...

Em va sobtar que a algú tan escèptic com el Pla li preocupés si el llegirien després de mort. A mi no m'importa gens. S'haurà acabat, ja en faran el que vulguin. No passa res, és el final. Em va impressionar que un escriptor tan satíric i escèptic tingués aquesta debilitat. Un home que s'ho carregava tot, preocupat pel futur? Em va deixar astorat. A mi em preocupa ara, però quan mori... Pla era un home que sempre et tractava amb educació. Deia: “El Josep Maria Espinàs? És un noi agradable, molt bon xicot”, sobretot quan feia dedicatòries. Quina paradoxa!