Arquitectura natural

Ecològiques, abans que s'inventés aquest terme; de senzillesa elegant; pràctiques; filles de la necessitat i el treball; refugi de pastors i de pagesos, magatzems d'estris del camp, les construccions de pedra seca, que trobem a tot el territori català, són tan respectuoses amb l'entorn que ara i des d'una visió urbana semblen part del paisatge natural. L'artista Jordi Fulla (Igualada, 1967) es va sentir atret per aquestes construccions escampades per tota l'àrea mediterrània i els va donar forma artística mitjançant un conjunt d'obres pictòriques que ara exposa amb el títol Llindars en el punt immòbil del món que gira.

El treball es podrà veure avui mateix a Tarragona, amb la inauguració aquest vespre de la mostra a l'Espai d'Art Contemporani Tinglado 2 del Moll de Costa, al port de la ciutat.

Tot i que les peces que integren l'exposició han estat realitzades els darrers dos anys, la idea original ve de lluny, quan Fulla realitzava un treball sobre toponímics per tot el territori. “Em van semblar llocs misteriosos, silenciosos. Els vaig relacionar amb espais íntims de creació com ara tallers d'artistes, o estudis d'escriptors i músics”, explica Fulla. El creador opina que “les cabanes de pedra seca representen l'essència de l'arquitectura arcaica, que utilitza el sobrant que hi ha al camp per fer neteja de pedres i alhora fer-ne un ús racional”, explica Fulla des del seu estudi del Poblenou, a Barcelona, el mateix dia que les peces surten cap a Tarragona, on avui es presenten.

La recuperació de la imatge de les construccions de pedra seca es va produir quan l'artista es va comprar una casa a la comarca de la Segarra. “Per a mi, aquestes construccions són símbols de la reflexió i en pintar-les sento que també faig una reflexió sobre la pintura”, explica Fulla, que destaca que aquests antics habitacles no tenen portes, “un fet impensable en la cultura urbana”.

L'obra que presenta a Llindars en el punt immòbil del món que gira són quadres de gran i mitjà format que tècnicament tenen un gran atractiu: semblen el que no són. Des d'una certa distància les peces semblen fotografies. Amb una observació més de prop, la visió es transforma i prenen forma de dibuix. Però finalment, ens adonem que es tracta de pintures. I no pintures en el sentit tradicional del concepte, sinó fetes amb aerògraf. Aquesta tècnica, tal com la fa servir Fulla, provoca un lleugera percepció de desenfocament. “El meu treball sempre juga amb la sensació d'una realitat en què res és el que sembla. El desenfocament produeix una certa inquietud perquè distorsiona. Això és voluntàriament buscat perquè els artistes no podem demostrar la realitat, perquè la realitat no existeix”, comenta.

El projecte, que té el suport de la Fundació Vila Casas i que s'emmarca en el programa iniciat recentment Itiner'ART, s'exhibirà també a la sala gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, a Lleida, i al Centre d'Art Can Castells de Sant Boi del Llobregat. Durant el 2016 la mostra viatjarà al Centre d'Art i Creació Can Manyé, d'Alella, i a la Fundación Antonio Pérez, de Conca. Més tard, la proposta s'emplaçarà al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí.

Fulla pertany a una generació de pintors que als anys noranta va reivindicar una visió contemporània de la pintura des d'una òptica que assumia aquest suport sense prejudicis trencant els vells dilemes entre la pintura abstracta i la figurativa i aportant un toc conceptual que lligava ètica i estètica; pensament i matèria; acció i reflexió.