‘Mishimitzats'

Qualsevol seguidor d'un grup musical sempre ha somiat poder assistir al millor o –no cal que exagerem– a un dels millors concerts del seu artista preferit. Aquella sensació d'haver pogut escoltar la cançó preferida, acabar xop d'haver saltat i ballat tota la nit, o que el cantant estigui pletòric i que no quedi més remei que rendir-se als seus peus. Dissabte va ser un d'aquests dies, o almenys s'hi va acostar molt. Els fans de Mishima van quedar hipnotitzats –en aquest cas, Mishimitzats– davant la festa de la música que es va viure a la sala La Mirona de Salt. De ben a prop, a la sala petita, David Carabén i tota la troupe van poder mirar cara a cara els seus autèntics fanàtics. Pocs, però entregats. Tot i jugar a casa i en terreny favorable, sobre l'escenari no van arriscar i van fer una aposta segura, enèrgica i oblidant la gran majoria de cançons carrinclones –però brillants– i abandonant discos més foscos com ara Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa, del qual tan sols va sonar una peça: Estrany. En canvi, L'ànsia que cura, el darrer disc, va ser el clar protagonista. No podia fallar el single, La brisa; l'extraordinària La teva buidor; una de cràpula, Llepar-te; una de dedicada, Corredor, i una altra de divertimento, Els vells hippies. També hi va haver un moment d'autèntic col·leccionisme, quan va sonar Dolor, del disc en anglès The fall of public man, que van publicar el 2003. Una clara picada d'ullet als deixebles allí aplegats. Els desitjos del públic es van anar complaent amb les clàssiques, les que no poden fallar mai: Crits, Qui n'ha begut, Vella ferida, Un tros de fang, Tornaràs a tremolar i L'olor de la nit, que va portar la catarsi a la Mirona. Entre crits de “Carabén, president”, el quintet va rematar l'espectacle amb El camí més llarg, camí que van seguir alguns incondicionals inclús fins a sobre l'escenari, saciant així la seva ànsia de Mishima.