El retorn d'en Cintu Quadrus

La majoria d'artistes arriben al seu trajecte final amb el pou de creativitat sota mínims. Grans carreres s'acomiaden amb ben poques coses a dir, o amb les de sempre, perquè són les que els han donat prestigi. Però hi ha excepcions, i algunes de tan sorprenents com la de Jacint Salvadó (Mont-roig del Camp, 1892-Le Castellet, prop de Marsella, 1983), que va fer just el camí contrari: la seva obra va assolir la màxima plenitud, el punt més àlgid de personalitat, quan ell ja era pràcticament un octogenari. Salvadó és, per si mateix, tot un cas que es mereix un estudi a part. Figura imprescindible de les avantguardes històriques, encara ara és poc i mal conegut, sobretot a Catalunya, d'on es va exiliar de molt jove.

Aquesta primavera hi ha un nou intent per restituir-lo. Un intent múltiple amb exposicions a l'Institut Cervantes de París (del 9 d'abril al 30 de maig), a la galeria Muro de València (fins al 30 d'abril) i també a la Sala Dalmau de Barcelona (Consell de Cent, 349; fins al 20 d'abril), la galeria que més sentit i sensibilitat ha tingut els darrers temps per reivindicar-lo. El va recuperar el 1994, va insistir el 2003 i ara reincideix amb una nova mostra que justament rescata, i meravella, amb l'obra de la darrera etapa de Salvadó, la dels anys setanta i vuitanta, afiliada a una abstracció geomètrica colorista, delicada, vibrant i commovedora. Una vintena de peces, una vintena de delícies, que els galeristes Draper han seleccionat dels fons del fill de l'artista, Roch Salvadó. “Sempre hem cregut en aquest pintor. Va ser molt lliure i independent, va fer el que tocava a cada moment però en solitari, sense l'aixopluc de grups, sense fer-se notar, i per això probablement no és una firma tan consagrada com d'altres”, explica Mariana Draper.

La biografia de Salvadó té uns al·licients especials que la fan única entre la llarga nòmina de creadors catalans del segle XX que, per múltiples circumstàncies, gairebé mai voluntàries, van desplegar la seva carrera a França, i allà van triomfar. Nascut en un dels llocs mítics de l'art català, a Mont-roig del Camp, el paradís terrenal d'un Miró un any més petit que ell, Salvadó es va traslladar ben aviat al país veí. A Mont-roig només hi va viure una infantesa amb oscil·lacions –va contraure el paludisme i, durant les llargues temporades de repòs al llit, va aprendre a dibuixar–, però per sempre més li va quedar el simpàtic sobrenom amb el qual el coneixien al poble: en Cintu Quadrus. El 1919 ja el trobem instal·lat a París, on hi va arribar amb pocs recursos i cap contacte per fer-se veure en els ambients artístics. No deslligat del tot del seu país, el 1921 va fer la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau.

Curiosament, amb Miró no consta que arribessin a intimar mai, però en canvi va tenir com a amics artistes moltes altres primeres espases. A principi dels anys vint, va conèixer el fauvista André Dérain, i durant un llarg any li va fer d'ajudant i va posar per a ell disfressat d'arlequí. Fins que l'insaciable Picasso, sempre atent a tot el que li pogués fer ombra, el va descobrir i se'l va endur cap al seu estudi, per desesperació de Dérain. Salvadó es va convertir així en el seu model per a les cèlebres teles d'arlequins que va pintar el 1923. Quan van haver de passar comptes, Salvadó, tot murri, li va demanar Els tres músics, obra icònica que actualment s'exhibeix al MoMA de Nova York. Picasso va preferir comprar-li tres obres seves i, més important i tot, el va introduir en els cercles dels grans marxants de l'època. El mestre malagueny el va apreciar sempre. Prova d'això és que va deixar dit a la seva esposa Jacqueline que quan morís li regalés una sèrie de litografies.

Amb l'empenta de Picasso, el cert és que als anys vint i trenta Salvadó es va convertir en un artista respectat, lloat pels crítics del moment com un dels pintors més prometedors de la seva generació. El seu geni estava adscrit llavors a l'expressionisme, fins que el 1936 va fer un salt i va pintar la seva primera tela abstracta. Tenia totes les portes obertes en aquell París tan competitiu, però quan es va instaurar la República a Espanya, Salvadó, que de jove havia combregat amb els idearis anarquistes de Ferrer i Guàrdia, va decidir tornar a la seva terra. Per poc temps: la Guerra Civil i la dictadura franquista li van espatllar el somni i el van apartar definitivament d'aquí.

Suïssa va ser el seu refugi durant la Segona Guerra Mundial, i en acabar el conflicte l'esperava un París extasiat amb els Salons des Réalités Nouvelles que dirigia Auguste Herbin. En va ser un puntal, però les dècades dels cinquanta i seixanta la seva flama es va anar apagant. Va ser una etapa complexa amb interferències personals, sobretot perquè va quedar molt tocat per la mort de la seva esposa, la ballarina i pianista Anita Wiskemann. Però tota la llum que se li havia negat aquells anys es va imposar amb força a partir dels setanta. Del seu taller van començar a sortir les millors obres que havia pintat mai, i els èxits no van tardar a arribar-li.

Els reconeixements a casa seva es van fer esperar. Els institucionals es van celebrar quan ell ja era mort. No va ser fins al 1999 que la Generalitat li va organitzar una gran exposició a la Pia Almoina. Tres anys després, s'hi va afegir el Museu Reina Sofia de Madrid. En vida, va exposar molt més a la capital espanyola –a la galeria Juana Mordó– que a la catalana –només una vegada, el 1977, a la desapareguda galeria Joan de Serrallonga–. Potser ara en Cintu Quadrus sí que
ha tornat per quedar-se.