En el món del silenci i la foscor

La pel·lícula comença situant-nos al segle XIX, en qualsevol racó de la regió francesa de Poitou. Un pare porta en una carreta la seva filla cega, sorda i muda. La nena està lligada com si fos una bèstia, però riu quan sent que el sol li escalfa la cara. La nena ha d'ingressar a l'institut Larnay, un col·legi de monges especialitzat en nenes sordes. El cas de Marie Heurtin sobrepassa tot allò que pot arribar a fer la noia, fins que un dia la germana Marguerite comença a pensar tot un seguit de protocols acadèmics per tal d'acostar-se a la noia, per veure com aquesta pot relacionar-se amb ella i com pot establir llaços de comunicació a partir de l'ús del tacte. La història de Marie Heurtin és sobretot el relat d'un procés i una conquesta pedagògica, però també és una historia d'amistat i d'amor entre la mestra i la seva complicada alumna.

Jean-Pierre Améris recrea uns fets històrics amb el desig de fer una pel·lícula rigorosa que rebutgi tant tota aposta per l'academicisme com la crònica heroica d'una nena minusvàlida que aconsegueix sobreviure a la seva complicada situació. No estem davant la clàssica pel·lícula sentimental basada en com la minusvalia permet la sobreactuació d'una actriu. A Marie Heurtin hi ha dues grans actrius, la nena Ariana Rivoire –sord-muda de naixement- que encarna a Marie i Isabelle Carré que sap trobar el to just en l'encarnació de la Germana Marguerite.

Allò que s'imposa al llarg de la pel·lícula és la forma com assumeix els processos d'aprenentatge i fa que aquests s'imposin per damunt de tot efecte melodramàtic. Les referències són clares des del primer moment. Per una banda la relació mestre/alumne ens pot recordar la relació entre el Doctor Itard i Victor de L'Aveyron a El pequeño salvaje de François Truffaut i el cas especial de la nena ens pot acostar cap a El milagro de Ana Sullivan d'Arthur Penn.

Améris explica la seva història amb un sentit molt precís de l'el·lipsi, no necessita recalcar res, ni forçar els sentiments. El pas del temps flueix amb elegància i, amb ell, tot el procés d'aprenentatge i d'afecte entre els personatges. Tota la part central se centra en els esforços pedagògics perquè Marie Heurtin aconsegueixi comunicar-se amb el tacte. En la segona part ens trobem com la germana Marguerite es troba incapacitada i ha d'enfrontar una malaltia que pot fer que Marie se separi de la dona que li ha ensenyat tot i que l'ha ajudat a moure's en el complicat món del silenci i de la foscor. És en aquests moments en què la història d'aprenentatge es converteix en un relat de dependència quan la pel·lícula pot trencar-se i caure en les sortides més sentimentals. Améris sap trobar l'emoció, sense forçar-la. Aquest estrany equilibri acaba convertint una pel·lícula plena de risc en una bona història de superació i d'amistat.