Ressaca de Setmana Santa

Aquest cronista ha passat la Setmana Santa a casa dedicat a les seves coses. I a mi què m'importa?, pensarà el lector. Deu ser una manera d'introduir que m'ha permès observar el breu període de temps que la majoria dedicava fa uns anys al recolliment i la meditació culminants de la quaresma, i ara dediquen, la nova majoria, a sortir al bosc, anar a la platja –cosa que jo també he fet– i respirar els aires de la incipient primavera.

He aprofitat per mirar la tele. Més d'una dedica programes i pel·lícules a la figura de Crist i a l'episodi en propietat protagonista d'aquests dies. Una primera constatació: l'interès sobre l'aspecte sobrenatural del personatge i els fets va de baixa, i es consideren prioritaris i substancials els elements humans –fins i tot sentimentals / sexuals– i l'autenticitat històrica, coses, tant l'una com l'altra, amb les dades objectives disponibles condemnades al terreny de l'especulació en el millor dels casos, de la fantasia a mesura que un s'allunya del rigor documental.

Fa un parell d'anys, el meu editor em va demanar un comentari per la faixa d'una edició de la Bíblia, i vaig dir que vaig a aquest llibre igual com vaig a Homer, a Shakespeare, no per cap il·lusió de transcendència sinó pel valor poètic i moral. Però la qüestió té més substància que no sembla. Si vinc a dir –i és el que vull fer– que m'interessa un text bíblic en la seva estricta dimensió literària però que “no me'l crec”, m'obligo a preguntar-me què és el que, per lògica elemental, tampoc em crec del drama d'Aquil·les, dels neguits d'Ulisses, del desesperat, inútil intent de rectitud d'Èdip.

Es dilucida l'abast, podríem dir-ne, de l'acceptació epistemològica, per no dir-ne fe, perquè el sol fet d'introduir aquesta paraula com a element en joc ja comporta atorgar-li una carta de naturalesa que ens situaria com a mínim en el terreny de l'agnosticisme, incoherència en què no tinc intenció de caure.

No ens creiem la seva realitat històrica, però acceptem el model de comportament amb el qual som capaços d'empatitzar. La dicotomia entre acceptació del model sentimental i moral d'una banda, i de l'altra refús de la literalitat existencial està clara quan es tracta d'històries i personatges recents. Fins a quin punt considerem la credibilitat lligada a l'existència real? Per més que ens expliquin en qui estan inspirats, no ens causa conflicte que Julien Sorel, Leopold Bloom, Settembrini i Superman no hagin existit, però a mesura que retrocedim en el temps, a partir d'Alonso Quijano les coses ja no estan tan clares.

L'Èdip Rei, la Ilíada, la Teodicea, De Rerum Natura, fins i tot El Rei Lear, són textos sagrats? No penso en la dimensió real dels personatges, sinó en l'efecte sobre el lector, a la projecció convocada, transcendint la circumstància física que tant preocupa als qui avui ho glossen, i que al final un descobreix que no té importància, que és el de menys, perquè la dicotomia entre realitat i ficció no marca la pauta de consistència, sinó que és en si mateixa una ficció que es dilueix amb el pas del temps.