Estrambòtica, aquesta gent... (els catalans)

A La rebelión de Barcelona, text escrit per Francisco de Quevedo pels temps de la guerra dels Segadors, 1640-52, i adreçat directament o indirecta al comte duc d'Olivares i a Felip IV, l'agut i perspicaç escriptor més o menys amb paraules similars ve a dir: és estrambòtica, aquesta gent (els catalans) en qüestions de política; s'entenen com lliures amb el Senyor; això és: creuen que és el Senyor que els ha de servir a ells i no ells al Senyor. Quevedo entén que els catalans a casa seva, a les seves terres, no són subjectes de cap Senyor sinó que és l'així designat qui els ha d'assegurar que podran treballar en pau en les seves tasques de subsistència i producció. Aquesta és la responsabilitat del Senyor: procurar que no es pertorbi la pau que pot assegurar sense enrenous la vida digna de la gent que l'ha designat per a aquella tasca de vigilància respecte de tercers, de forans. La societat global no ha de ser una piràmide com les d'Egipte, que sorprenen per la brillantor de la cúspide, sinó que la societat és com un gratacels de Nova York, que comences per verificar la solidesa de la seva base i resseguint la seva alçada, amb la mirada i tots els sentits corporals, i acabes meravellat d'aquella grandesa i potència, ben fonamentada, ben encaixada i tramada, signe i esplendor dels esforços engranats de tots. La piràmide gratacels de Nova York impressiona pel seu conjunt i per l'esforç de col·laboració que implica. Els catalans no som els vassalls de què parla Mio Cid, que cercaven un Senyor que els reconegués les virtuts. Els catalans som lliures i la tasca del Senyor és vetllar perquè això continuï.