Crònica d'una degradació moral

L'any 1955, durant el franquisme, José Antonio Bardem va explicar a Muerte de un ciclista la història d'un professor d'universitat i la seva amant que atropellaven un ciclista. Perquè no es descobrís la seva relació van decidir amagar el cas. Bardem va fer un retrat exhaustiu de les pors i misèries de la burgesia franquista i de les seves derives morals.

Uns anys després, el director i guionista Paolo Virzì, nascut a Liorna el 1964, ens explica també la història d'un ciclista atropellat. En aquest cas, no són dos amants adúlters sinó uns joves que després de les tensions acumulades en una festa atropellen un desconegut i el deixen abandonat.

El capital humano, que s'ha convertit en el darrer gran èxit del cinema italià, funciona com un potent retrat de la crisi i de la degradació moral de dues classes socials italianes: la vella aristocràcia i la burgesia afectada per la crisi immobiliària. Els vells rics han de tapar totes les derives morals de la situació, mentre que els burgesos, que somien treure profit de la seva relació amb els rics, han de buscar la manera de sortir del pou en què estan.

Virzì construeix un relat d'intriga a partir de tres punts de vista diferenciats que es creuen i que expliquen les possibilitats d'un món en què els joves esdevenen les víctimes de l'amoralitat i deixadesa dels seus pares. Els joves són vistos com la generació perduda que ha viscut a remolc dels interessos dels seus progenitors. Mentre que els pares han sobreviscut, ells no han trobat les oportunitats i estan obligats a assumir el paper de víctimes de l'entorn vital actual.

El capital humano funciona com a retrat dels jocs foscos de les classes socials, però s'encalla en el calidoscopi d'històries que vol explicar i amb l'afany que tota la trama estigui sòlidament ajustada per donar més força a la metàfora.