Celebrant la bellesa del món

Cineasta poètica, fins i tot en els seus documentals que, de fet, tenen un caràcter intimista, la japonesa Naomi Kawase aborda la relació simbiòtica entre l'home i la naturalesa, la memòria dels llocs, els rituals que vinculen l'individu a la col·lectivitat i, sens dubte, el fil prim que separa la vida i la mort atenent al seu misteri i a una concepció cíclica que, amb els seus renaixements, no exclou les pèrdues irreparables que duen a afrontar l'experiència del dol. Aguas tranquilas (Futatsume no mado), produïda parcialment per Lluís Miñarro, és un compendi de la cosmogonia de Naomi Kawase. També de la seva estètica, concebuda per celebrar la bellesa del món.

Per realitzar novament aquesta celebració de la bellesa, la també autora de Shara i El bosque del luto, per esmentar dues joies de la seva filmografia, ha rodat Aguas tranquilas a Amami, una illa situada al sud del Japó on van viure part dels ancestres de la cineasta. Amb un clima pretropical, Amami és una illa amb una naturalesa esplendorosa venerada pels seus habitants com una divinitat. És un lloc en el qual, certament, Kawase ha pogut exercir el propi culte a la naturalesa que concedeix al seu cinema una vibració panteista. Cada planta i cada pedra estan filmades per reconèixer-les com a sagrades. També la terra, el cel i el mar, que, arran d'un tifó que la cineasta va sentir com un regal inesperat atesa l'època del rodatge, arriba a agitar-se amb fúria junt amb la violència del vent i de la pluja: és el sublim. Les imatges, doncs, són bellíssimes, però fins ho són tant que, estranyament, pot resultar excessiu.

També hi ha la bellesa dels cossos, sobretot la de dos adolescents, entorn dels quals gira la narració, que, per això, ho és sobre un procés d'aprenentatge. La jove Kyoko i el jove Kaito (els intèrprets, sense experiència com a actors, són una troballa de Kawase) s'inicien a la vida adulta, amb l'estremiment i la incertesa de l'enamorament. També hi intervé un dur aprenentatge. La mare de Kyoko està malalta greument i, en el trànsit que fa cap a la mort, la filla ha d'afrontar una experiència dolorosa que costa d'acceptar: “Per què la gent ha de néixer i ha de morir? No ho entenc”, diu Kyoko. I Kawase, que ha filmat parts tant reals com ficcionades, aborda una mort (fictícia) d'una manera mística i ritualitzada.

La vida, la mort. Naomi Kawase és una cineasta humanista que, creient en el poder transformador de l'art, ens enfronta a l'essencial amb el desig de transmetre l'espiritualitat a través de la matèria.