Crònica
música
Una Dharma electritzant
La imatge de Joan Fortuny corrent entre el públic amb el seu saxo i, després completant el seu propi Correfoc a l'escenari, apuntant al públic amb un focus vermell, traient-se la camisa i caminant sobre les mans, ja ho diu gairebé tot sobre l'electritzant concert que va oferir divendres la Companyia Elèctrica Dharma al Teatre Municipal de Girona, per obrir la gira del seu 40è aniversari i inaugurar el festival Strenes. I quan van tocar la tribal Inanna per tancar el primer bis d'un llarg concert de dues hores, l'hiperactiu saxofonista i cantant va convidar el públic a sortir a ballar a l'escenari i una vintena de persones van acceptar la invitació, en un divertit caos controlat que recordava més aviat un concert d'Iggy Pop amb els Stooges.
La veritat és que aquesta rejovenida Dharma de 40 anys, amb el nucli històric del grup reforçat ja des de fa un temps per la potent guitarra de Pep Rius (Raydibaum) i la nova incorporació d'Iban Rodríguez (Rosa-Luxemburg) a la bateria, va mostrar una intensitat torrencial des de l'inici del concert. Només es va suavitzar una mica en el bloc que, a mitja actuació, van formar la balada Muntanyes russes, l'homenatge als absents Esteve i Josep Fortuny –recordat també en diversos moments de la nit a través de la seva poesia combativa– amb una projecció d'antigues fotos familiars i la música de Catalluna, i la reunió d'amics al voltant d'una taula, en una Mitjanit per compartir velles cançons populars com ara El noi de la mare, la música de l'anunci del Cola Cao, El senyor Ramon i El meu avi, cantada per tot el públic que omplia el Municipal. Un públic que va ser molt actiu durant tot el concert: als crits de “força Dharma” i “independència” es va sumar també la interpretació col·lectiva en un parell d'ocasions de l'arxiconeguda tonada de La presó del rei de França, el gran hit de la Dharma, que el grup només va esbossar. Sí que van sonar al llarg de la nit, en tota la seva extensió, altres clàssics com ara L'oucomballa, Sant Martí del Canigó, Stella Splenders i la reivindicativa Contra el fusell, un somriure –amb una frase que podria ser el lema de Charlie Hebdo: “Contra el fanatisme, la ironia”–, per tancar el concert amb un segon bis que va incloure No em dóna la gana, La muixeranga d'Algemesí i una simbòlica Tots junts vencerem. Amb el públic resistint-se a marxar del teatre va acabar la primera etapa del nou viatge de la Dharma a través de la seva llarga història. Aquesta gira commemorativa, sense previsió de continuïtat més enllà del 2015, és una bona oportunitat per retrobar-se amb una Dharma que sembla eterna.