Blaumut al país de les meravelles

El bosc ha estat esce­nari de mul­ti­tud d'històries de fau­les. Somni d'una nit d'estiu i Alícia al país de les mera­ve­lles són alguns exem­ples d'aquesta ins­pi­ració de relats increïbles. Dis­sabte, la for­mació Blau­mut va apro­fi­tar aquest filó màgic per con­vi­dar els assis­tents a l'Audi­tori de Girona a entrar al seu bosc par­ti­cu­lar. A ritme d'una bate­ria potent, la nit va començar amb El pri­mer arbre del bosc, una cançó que dóna títol al nou disc i una porta a un camí intens i ple de tur­bulències emo­ci­o­nals i sen­ti­ments que ens endinsa en aquest bosc. Estem en ple Fes­ti­val Stre­nes i, com bé indica el nom, toca pre­sen­tar els nous tre­balls, i els Blau­mut tenen mate­rial que tot just ha sor­tit del forn i calia rodar-lo sobre l'esce­nari. De segon plat va sonar De moment, amb la veu tan fàcil­ment recognos­ci­ble de Xavi de la Igle­sia, que sense treva va enfi­lar tot seguit amb El millor fos per a un nom i Vuit. No va ser fins a la cin­quena cançó que no van començar a recu­pe­rar el seu gra­pat de pedres pre­ci­o­ses que va por­tar el pri­mer disc, El turista, que els va dur el 2012 a ser una de les for­ma­ci­ons de més èxit de ven­des a tot l'Estat espa­nyol. Ho van fer amb Esqui­mals, una atu­rada al camí per refle­xi­o­nar i posar la pell de gallina inter­pre­tant-la gai­rebé nua: una veu tren­cada, una gui­tarra a qua­tre notes i el vio­lon­cel d'acom­pa­nya­ment. Després d'El lli­mo­ner i Qui va matar el Sr. Cor­dills?, va arri­bar el torn d'una de les cançons que aca­ba­ran sent emblemàtiques: Car­tes de l'ori­ent. Hi fal­tava l'Esco­la­nia de Mont­ser­rat, que, en el disc, hi col·labora amb unes veus ange­li­cals. A qui sí que van fer sor­tir de casa va ser a Adrià Puntí, que va aparèixer de manera estel·lar a l'esce­nari per inter­pre­tar Coral·lí, de la qual Blau­mut ja va fer una versió. Amb ella ja tocava enca­rar la recta final d'aquest viatge a través de Piano, Vent que mou el temps i Bici­cle­tes. A la festa, no hi podia fal­tar Pa amb oli i sal, que va por­tar la catarsi final a un públic que va omplir totes les loca­li­tats.

Sovint es diu “els arbres no et dei­xen veure el bosc”, però t'hi con­vi­den a entrar. El nou disc de Blau­mut és una invi­tació a fer aquest viatge inte­rior. Però si hi entres, ja no en voldràs sor­tir.