Il·lusions perdudes

Després de reeixir amb La clase, un film molt sòlid a favor de l'ensenyament públic amb la consciència que l'escola no pot resoldre tots els problemes de la societat, el cineasta francès Laurent Cantet sembla haver emprés un viatge per altres latituds (i altres temporalitats) que, de moment, ha generat dues pel·lícules amb elements interessants, però una mica a la deriva. Primer va realitzar Foxfire, que, basada en una novel·la de Joyce Carol Oates, relata com, a mitjan últims anys cinquanta, un grup d'adolescents d'una petita ciutat dels EUA formen una societat secreta amb un desig de llibertat que les condemna a una exclusió i les aboca a la violència. Amb Regreso a Ítaca, partint d'una novel·la de Leonardo Padura, es concentra en un grup d'amics retrobats durant una llarga jornada en una terrassa de l'Havana.

El nom d'Ítaca sempre evoca alguna cosa perduda, definitivament irrecuperable, lligada a l'experiència de l'exili. És possible tornar al lloc, però no retrobar allò que s'hi va viure i que, amb la separació, potser s'ha imaginat. L'home que, després d'un temps d'exili, retorna a la seva Ítaca cubana no només sent que el passat és irrecuperable, sinó que haurà d'entomar els retrets que els seus vells amics li fan per la seva fugida. Cada membre del grup d'amics, com potser tots, té la seva Ítaca i, per tant, una pèrdua que, en el seu cas, té una ressonància col·lectiva: Ítaca és l'origen de la revolució cubana, frustrada amb el temps. En aquesta terrassa de l'Havana s'hi dramatitza novament la tristesa per la pèrdua dels antics ideals. També la traïció i a la vegada la fidelitat a l'amistat. Temes universals amb els quals empatitzar. Tanmateix, aquesta pel·lícula pot crear una distància: es parla tant que tot es diu massa, s'explicita massa fins a l'esgotament.