Escriptor davant la crisi grega

Margarida Casacuberta, coordinadora de l'edició del festival de literatura MOT que du per títol Escriure ciutats, em va proposar mantenir una conversa pública amb Petros Màrkaris sobre l'Atenes actual. Crec que va pensar en el fet que aquest escriptor grec, nascut a Istanbul l'any 1937, va col·laborar en el guió de diverses pel·lícules del meu estimat Theo Angelopoulos, que va morir d'accident fa poc més de tres anys mentre preparava un film que havia d'abordar la crisi grega, però suposo que d'aquella manera amb la qual el cineasta feia emergir les capes del passat que incideixen en el present mentre inscrivia les experiències individuals en una temporalitat històrica. He d'agrair a la proposta que m'hagi menat a una immersió en la narrativa policíaca de Petros Màrkaris, en principi tan allunyada de les formes d'Angelopoulos amb el seu cinema de llargs plans-seqüència estranyament metafísic i a la vegada materialista i, en tot cas, concebut a banda de les adscripcions genèriques.

He llegit, doncs, algunes de les novel·les policíaques de Màrkaris protagonitzades pel comissari Kostas Kharitos, amb el qual l'autor sembla mantenir una relació prou afectiva dins del distanciament amb el qual creu que s'han d'explicar les històries, seguint Brecht, al qual va traduir després d'haver-se format durant molts anys a Alemanya. Llegint-les, he continuat pensant en Angelopoulos (que també va ser molt influït per Brecht) perquè tots dos pertanyen a una generació que, com em va dir el cineasta en una entrevista l'any 2000 en què va ser a Girona per fer un seminari a la universitat, està condemnada a la malenconia arran de la frustració de les seves idees revolucionàries. En el cas de Màrkaris, les seves novel·les policíaques han acabat reflectint la desesperació davant de les conseqüències de la llarga crisi grega. Tanmateix, com en el cas dels últims films d'Angelopoulos, no hi deixo de veure, malgrat tot, una esperança humanista a través d'algunes accions solidàries entre aquells sense poder.

El cas és que, a través d'un gènere que declina amb una dimensió social, Màrkaris aporta un testimoni que imagino perdurable sobre la societat grega dels últims vint anys que, en el cas de les últimes quatre novel·les, esdevé un document sobre la crisi del país sobretot descrita a través del seu impacte a Atenes, on Kharitos realitza les seves investigacions. “Al centre d'Atenes la misèria salta a la vista. (...) Al centre d'Atenes a cada passa et trobes gent regirant contenidors d'escombraries”, pot llegir-se a l'última de les seves novel·les, Fins aquí hem arribat. O també: “Atenes de nit sembla buida, com les nostres butxaques. Són dos vasos comunicants de la mateixa fuga diària. (...) Si de dia veus la fatiga de la ciutat, de nit hi veus el seu plany.”

Escrites en els últims cinc anys i totes publicades en català per Tusquets, Fins aquí hem arribat arriba després de Amb l'aigua fins al coll, Liquidació final i Pa, educació i llibertat. Novel·les en els quals batega un malestar que omple els carrers de manifestants, que du a molts suïcidis i que fa que Màrkaris imagini justiciers que, perseguits a vegades a contracor per Kharitos, assassinen banquers, corruptes, evasors fiscals, traïdors i tota mena d'aprofitats. Hi apareix la protesta, però també el racisme encarnat de la manera més virulenta per Albada Daurada. En aquest present, com en els films d'Angelopoulos, hi ressona l'ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial, la guerra civil i l'exili dels partisans comunistes, l'emigració a Alemanya durant els anys cinquanta, la dictadura dels Coronels, la traïció dels polítics durant un període que fa pensar, com altres coses gregues, en la nostra Transició i derivats. Un document, doncs, dels nostres temps.