S'exigeix eufòria

En un concert de Mazoni s'exigeix eufòria, un precepte de compliment obligatori, més per part del públic, perquè el músic bisbalenc, de manera natural, dalt l'escenari, desprèn aquesta energia encomanadissa, gens impostada, i ho fa sense esforç. La franquesa amb què explica que se li ha quedat clavat el keytar –fusió entre teclat i guitarra– i que “potser haurem de continuar el concert amb aquest so” o quan demana on és el suc de poma d'un dels músics del darrere, companys de carretera i escenari durant deu anys. Sense gaire xerrameca perquè el públic no es despisti en els canvis de guitarra, i amb aquell to proper de qui és del costat de casa, a Jaume Pla, l'home darrere el qual hi ha Mazoni, només li calen quatre cançons per fer alçar tothom dempeus. Perquè aquesta és la segona exigència d'un concert al Teatre Municipal de Girona: convertir el pati de butaques en una imaginària sala de concerts, un espai en què només trobis a faltar la barra de cerveses al costat, encara més quan el senyor
patrocinador hi és omnipresent.

Per tant l'eufòria era el tòpic a complir dissabte a la nit en el concert del festival Strenes amb què Mazoni inaugurava oficialment la gira Totes les històries que hem viscut, que commemora l'enregistrament del seu primer disc en català Esgarrapada (2006). I en aquesta retrospectiva musical –quatre cançons per disc– dels seus cinc àlbums en català, no hi va haver actitud nostàlgica sinó al contrari, una celebració, però gens pretensiosa, ganes de passar-ho bé, així de simple, fent un record, rialler i gens ploraner, envers el passat i començant la nit amb Memòria (2007). Va continuar amb El riu (2007) amb un llarg solo de guitarra al final, fent una versió extended i amb la qual ja apuntava maneres del que seria el concert: un no parar.

Amb Perduts en la boira (2006) i Ulls de gat mesquer (2006), la correcció del públic, condicionat per l'entorn, el feia mantenir-se aferrat a les butaques; deixant la contenció estàtica amb vaivens de cap i tímids moviments corporals. El so més elèctric, una combinació que ha fet de Mazoni un valor musical en alça, de Caputxeta (2009) va propiciar l'inici de l'eufòria. “Molt bé en buena conducta” va dir Mazoni, a un públic poc desfermat. “Progresseu adequadament; a veure si aquesta us ajuda”, en referència a La granja de la Paula (2007). I la platea es va aixecar. I quan l'eufòria estava encaminada, va i el guió diu que toquen les lentes. Amb El dubte (2011) i Purgatori (2013) va venir la part més reflexiva del concert. “No seieu”, va demanar des de l'escenari després que els punys alçats del públic coregessin Apocalipsi Now (2009). Amb la família entre el públic, la mare i la germana, Mazoni va enllaçar la recta final del concert amb l'A.I.L.O.D.I.U (2013) i la que es feia esperar més, Eufòria. (2009). Els bisos, sobreentesos: la positivitat d'Ei que surt el sol (2009) però Mazoni volia cloure amb la cançó amb la qual va trobar el camí musical No tinc temps (2006). Els llums s'encenen i tot s'acaba menys els efectes de l'eufòria que reclama més. I Mazoni allarga l'estadi de felicitat: baixa a la platea i amb els músics en un petit acústic canta Magranes molt. I el somriure als llavis dura tota la nit.