Opinió

trilogia tancada

carlos zanón

El veí del costat escriu

“A aquesta ciutat hi ha massa pistoles per tan poc cervell.” Ho diu Chandler / Marlowe a La gran dormida i es pot aplicar al moment present de la novel·la negra. I és que arriben tones i més tones de noir a les nostres llibreries. Hi ha bons autors i alguns d'excel·lents. Bons i millors llibres, però també un magma de mediocritat i clixé que els budells dels lectors deuen estar a punt de rebentar. I és que, com que tothom pot fer-ho, doncs fem-m'ho. Delinqüents, policies, freaks, advocats i periodistes. Propietaris de fotocopiadores, editors, músics, taxistes i polítics. Només es necessita un PC i tres capítols de CSI. De tant en tant ens aniria bé recordar que redactar bé no és escriure, de la mateixa manera que saber omplir un got no et converteix en cambrer.

Una de les conseqüències d'aquest empatx noir és que de tant en tant no sabem veure quan tenim un escriptor de gènere amb cara i ulls. I més si aquest té la virtut de la normalitat, de no prendre's gaire seriosament l'èxit i els números de vendes perquè ja fa molts anys que és a la fira (és traductor literari i lector editorial) i sap de què va tot plegat. És el paio normal. El veí del costat que resulta que escriu. En aquest cas, el veí es diu Toni Hill (Barcelona, 1966) i escriu bon material de gènere policial.

Toni Hill va vendre de la seva primera novel·la, El verano de los juguetes muertos (2011), més de 120.000 exemplars i traduccions a vint països. La primera part d'una trilogia que no tenia voluntat de ser-ho. L'any següent va treure Los buenos suicidas i ara tanca el cercle amb Los amantes de Hiroshima. Des d'un bon principi es van detectar molt bones notícies a la literatura de Hill que ha anat creixent fins a aquest llibre, el millor de tots tres. Notícies com el personatge principal, un mosso d'origen argentí, Héctor Salgado. Una caracterització de l'estereotip de l'investigador que fuig del clixé a les primeres de canvi. Amb això aconsegueix al mateix temps un personatge que és un bon paio sense ser cap heroi, un paio fora de lloc, impregnat d'una tristor que no li impedeix gaudir de coses domèstiques i trivials. Salgado s'esforça a ser proper i real tant com en Hill a fer-ho versemblant. La desaparició de Ruth, la seva exdona, vertebra la trilogia com a leitmotiv però l'autor fa que sigui la melodia d'una cançó que també conté altres ingredients molt treballats: personatges, escenaris i situacions policials que s'obren i es tanquen a cada llibre. El món d'en Hill està perfumat dels fantasmes de les coses properes i perdudes, de la recerca d'allò que ja se sap que no es tornarà a tenir: un amor, la felicitat o la mateixa vida. Però això, escrit amb minúscules, amb una prosa eficaç, mai afectada, al servei de les regles del joc del gènere.

A Los amantes de Hiroshima –amb escena inicial visualment potent com a El verano...– una complexa trama respecte a la descoberta dels cadàvers d'una parella d'amants ens fica en una investigació que serveix –d'una manera indirecta– per resoldre sense estafes la desaparició de l'exdona de Salgado.

El veí del costat no només escriu. El veí del costat és escriptor i a més sap vendre molts llibres. La qual cosa no és sempre senyal de talent però tampoc un estigma de no tenir-ne. Així que, com deia Jack The Ripper, anem a pams. Si no, acabarem per confondre-ho tot i ens dispararem amb les pistoles als peus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.