Les formes viatgeres

És pràctica habitual, i depèn del cas té noms diversos, prendre formes i lleis d'una disciplina artística i aplicar-les a una altra. Deu ser impossible fer-ne una llista acceptablement completa; fins i tot una amb els casos més paradigmàtics i brillants ocuparia moltes pàgines. Obres literàries amb estructures musicals, peces de música seguint models numèrics o geomètrics, imatges amb raons i continguts literaris, edificis amb lleis teatrals, coreografies que segueixen una disposició astral…

Algú deia que totes les arts tendeixen a la condició de la música, i ja es veu que com més abstractes són els elements d'un gènere, més capacitat tenen d'aplicació a un altre. Les matemàtiques són presents en gairebé tot, encara que no se'n faci un ús explícit, perquè qualsevol element artístic, tant si és discursiu com si és plàstic, és destriable en parts, en elements d'un altre ordre més petits, en proporcions, en ritmes, i l'artista que pretengui defugir-ho, o tan sols ignorar-ho, estarà menyspreant l'instrument ordenador que el podria salvar de grinyols no desitjats. Els ritmes hi són de qualsevol manera, però només els genis se'ls poden permetre intuïtius, indesitjats, pretesament inconscients; la majoria tenen més possibilitats de sortir-se'n si se'ls fan seus i els posen al servei d'allò que volen expressar.

No és el meu propòsit dedicar aquestes línies a una disquisició sobre consideracions històriques de l'anàlisi de les formes. En canvi, sí que em sembla d'un cert interès diguem-ne ciutadà com ho percep el consumidor, i no amagaré la nostàlgia –una nostàlgia transposada en el temps, és clar– de quan no s'havia de parlar de consumidor sinó de comitent.

Al costat dels continguts, i de manera complementària, les formes permeten relacionar les obres d'art les unes amb les altres, organitzar-les per èpoques, per tendències, per influències, d'acord amb competències, amb fílies i fòbies, amb confrontacions. Només les anècdotes personals dels artistes són tan divertides com els secrets del darrere de la majoria de derives formals. Tot plegat, amb les corresponents interaccions, alimenta –en el sentit literal i genuí de l'expressió– la casta d'historiadors especialitzats i crítics més o menys professionalitzats.

En com viu la ciutadania les disquisicions gremials al voltant de la causalitat de les formes crec apreciar-hi una evolució poc estimulant. En general, d'un cert interès esnob s'ha passat a la indiferència, i l'hostilitat declarada avança amb força: la gent no veu la gràcia de complicar-se la vida amb interpretacions, amb virgueries estructurals.

Atiat per desacords puntuals o per incomoditats jeràrquiques, fa temps –qui sap si també perquè era jove i li semblava que hi havia moltes causes en què esmerçar les energies– aquest cronista estava en guerra amb la casta dels exegetes ortodoxos. Veient com van les coses, ara li sembla que és l'hora de defensar-los, perquè –condicions i simpaties personals al marge– en general, i al costat dels artistes mateixos, són dels pocs guardians en condicions d'impedir que avanci l'omnipresent barbàrie.