entrevista. Josep Maria Esquirol
jordi llavina. filòsof
“La paraula més fonda equival a la mà que dóna”
Hem de considerar ‘resistència íntima' com el nom d'una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat; comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual
El filòsof Josep Maria Esquirol acaba de publicar el llibre La resistència íntima: assaig d'una filosofia de la proximitat. Si fem cas de la coneguda màxima d'Ortega –“la claredat és la cortesia del filòsof”–, cal admetre que Esquirol és un pensador cortès amb el lector: “Hem de considerar resistència íntima com el nom d'una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat; comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat”.
Aquest món tecnificat, per tant, du la disgregació al cor de l'ésser...
La vida humana sempre està sotmesa a la disgregació. De vegades els fronts d'aquesta disgregació són polítics, com la corrupció; d'altres, tecnològics, com el món digital convertit en consumisme; d'altres, culturals, com la paraula convertida en xerrameca...
La seva filosofia és un ‘tornar a casa', recuperar el sentit d'una manera concreta d'entendre el món i la vida, fer-se conscient de la intimitat.
Sí, la casa, justament, és el lloc on es torna, i la nostra existència és una mena de paràbola dels retorns. Això no significa resignació, sinó, ben al contrari, l'esforç per descobrir la riquesa i la diferència en la repetició. I veure com s'avenen l'austeritat i la fruïció de la vida; la senzillesa i la voluptuositat.
Ara que parla de ‘repetició': vostè carrega contra la ‘terapèutica psicologista' i contra les suades històries de superació. Podríem dir, parafrasejant-lo: “contra la superació, repetició”?
Hi ha una colla de mirades força limitades que veuen patologies arreu, i que es dediquen a vendre mètodes de superació. Crec que la precarietat i la dificultat de l'existència no són una malaltia, i que de vegades allò que cal és afrontar-les, resistir-les, suportar-les i, en alguns casos, si es pot, superar-les. El concepte de repetició el faig servir per reivindicar la quotidianitat. I també per fer veure una cosa tan evident com és ara que, d'allò que és bo, volem repetir, i que hi ha repeticions que són bones en elles mateixes.
És un llibre ‘propositiu'. Però es podria haver titulat ‘Contra el nihilisme', o ‘Contra la disgregació', o ‘Contra l'actualitat'. Hi està d'acord?
Ho matisaria una mica: A la vora o sota l'ombra del nihilisme (perquè el nihilisme és una experiència constitutiva que no se supera); Resistir la disgregació; i No cedir a l'imperi de l'actualitat.
Vostè fa una crítica molt suggeridora del llenguatge. Explica, etimològicament, conceptes com els de ‘nihilisme', ‘pregària' i ‘empara', posem per cas. El llenguatge actual, ¿ens allunya d'aquesta proximitat que vostè defensa, ens ‘empara' menys?
Sortosament, bona part del llenguatge col·loquial encara conserva la riquesa d'allò que és essencial. El pitjor és el malbaratament del llenguatge que es produeix en el camp de les ciències humanes i en altres camps de suposada expertesa.
També proposa enterrar Narcís, i expressa sempre el convenciment que cal tenir cura dels altres: cal no pas dominar els altres, sinó cuidar-los, acompanyar-los...
Proposo, en efecte, desfer-nos del narcisisme i de l'egoisme. Ambdós són inflacions del jo. Tenir cura de si mateix no vol dir posseir ni dominar cada cop més coses, sinó mantenir el jo atent. Per això parlo de cuidar-se sense esdevenir Narcís.
Pascal va deixar escrit que “tota la desgràcia dels homes ve d'una sola cosa, que és no saber-se estar en repòs en una cambra”. Això quadra perfectament amb el seu discurs i sembla que xoqui frontalment amb la nostra època d'esports d'aventures, de relacions virtuals de tot tipus, d'anar amb un coet al cul...
La vida demana una mena d'equilibri, de manera que calen la solitud i la distracció. Hom no pot estar tot el dia ni meditant ni obsessionat pels grans interrogants. Cal distreure's, sortir, badar. L'ora et labora dels monjos es podria formular ara en equilibris diversos: treballa i distreu-te, però també medita i pensa; estigues amb els altres, però també troba moments de solitud. De fet, només qui sap estar sol pot estar de debò amb els altres.
El gest és fonamental, en la seva filosofia. Per exemple, el de les mans fent-se un tassó, expressió del do...
Sí, el gest és llenguatge i el llenguatge gest. La paraula més fonda de totes és equivalent a la mà que dóna, o als braços que fan una abraçada. La paraula essencial fa d'empara i de recer.
Per què la consciència de la finitud mena a la resistència?
Perquè és com si, en saber-se mortal, cadascú s'adonés que hi ha un secret pel qual, malgrat tot, la vida té sentit i paga la pena de ser viscuda.
Cita grans pensadors de la tradició occidental, però també molts autors literaris: Mann, Kafka, Holan...
El pensament i les imatges més poderoses es troben en textos filosòfics, narratius, poètics... Sovint, en allò que és valuós, les fronteres solen ser artificioses.
L'entrevista es du a terme a la comarca del Penedès, a casa seva, i pels volts de sant Josep, quan la vinya plora. Què representa, per a vostè, tot això?
La vinya reflecteix meravellosament el pas de les estacions i del temps, per això és un regal tenir-la tan a la vora. Però la vida batega arreu, també en els paisatges urbans. Tot depèn de la mirada, i de l'atenció que hi posem.
“La situació humana és més de migradesa que no pas d'abundància (malgrat l'aparença creada per la societat de consum).” Llavors aquest llibre ¿proposa tornar a un estat més essencial de la vida i de la consciència, el que resumeix el lema ‘amb poc n'hi ha prou'?
No és un lema per reivindicar, ni es tracta de proclamar cap mena d'estoïcisme fred, ni de continència resseca i aspra. Com ja he dit abans, crec que cal gaudir dels plaers de la vida. Una altra cosa, però, és el consumisme exacerbat, que du directament a la frustració. Contra aquesta desmesura, sí que cal repetir que amb poc n'hi ha prou.
Després de llegir el seu llibre, qualsevol fa servir l'adjectiu ‘interessant'! Podríem semblar un d'aquells tertulians que vostè anomena ‘mig-entesos'...
No tinc cap intenció ni autoritat per prohibir paraules i, evidentment, no hi ha cap problema en l'ús de l'adjectiu interessant. Això sí, cito Montaigne i Pascal per fer veure com el perill més gran que assetja la cultura i la societat sol venir dels mig-entesos i dels xerraires. Ignoren què és el silenci, i ignoren, també, què és la paraula. I el pitjor és que ignoren la seva pròpia ignorància, o la dissimulen. Els mig-entesos omplen de fum el món social i mediàtic i no ens deixen respirar.
Aquests mig-entesos es troben com el peix a l'aigua en el món que vostè en diu ‘pantallitzat'... Es nodreixen d'actualitat, i desdenyen memòria i imaginació.
Encara que de vegades sembli just al contrari, el domini de l'actualitat erosiona la imaginació i l'horitzó de passat i de futur que la imaginació desplega.
Vostè critica la universitat, perquè “s'ha rendit i se sotmet a l'actualitat amb servitud amatent”...
Sí, és una llàstima que també la universitat cedeixi davant l'actualitat, davant allò que ara es fa, allò que ara domina. Ja sé que és impossible romandre'n absolutament al marge, però crec que es podria resistir una mica més i mirar de mantenir allò que paga la pena. Em pregunto: ¿per què es posa tant d'èmfasi en això que s'anomena recerca i innovació (i que, de vegades, és només aparador), i, en canvi, es valora tan poc la docència de qualitat?
Què és el ‘sentiment oceànic', i com casa amb la seva filosofia?
Sentiment oceànic és una expressió que es va fer notòria a partir d'una polèmica que hi va haver entre Sigmund Freud i Romain Rolland a començament del segle passat. Hi ha dues grans metàfores per parlar de la condició humana: la del desert i la de l'oceà. Al llibre miro d'explicar per què la bona és la del desert i com l'ésser humà és una verticalitat precària sobre l'horitzontal i no una immersió en una totalitat.
El concepte d'‘empara' és central en aquesta filosofia de la proximitat...
Del tot. La tesi que defenso en l'assaig és que allò més pregon, més radical i més original de l'humà és l'empara de l'altre. I que l'essència del llenguatge no es descobreix en l'intercanvi d'informacions, sinó quan es posa atenció en la mare que canta al seu nadó o en l'amic que, sense automatisme i amb franquesa, et pregunta: ¿Com estàs?