La primera trama del ‘Tapís'

El 1990, l'any que a tot Catalunya arrasava el Mossèn Tronxo de Josep Maria Ballarín, a les parades de Sant Jordi de Girona un dels llibres més venuts va ser un volumet de color de menta que reunia, a manera d'antologia, contes de setze autors gironins que s'havien donat a conèixer en l'última dècada, des de Josep Valls, Assumpció Cantalozella i Miquel Fañanàs –els més veterans–, fins a Javier Cercas, Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada o Josep Pujol i Coll –uns jovenets que encara no arribaven a la trentena–, sota el títol suggestiu de Tapís i amb una descripció, “Narradors a Girona”, que aparentment no pretenia més que ser informatiu i que, en la pràctica, anunciava una grandiosa novetat.

Narradors gironins? Doncs sí, perquè a banda dels esmentats també hi eren Antoni Puigverd, Miquel Pairolí, Josep Navarro Santaeulàlia, Jordi Arbonès Nif, Xavier Cortadellas, Dolors Garcia i Cornellà, Sílvia Manzana, Maria Mercè Roca i Josep M. Fonalleras. Calia recular molt per poder fer servir el plural amb tanta propietat, potser fins al temps dels Bertrana, Ruyra i companyia, o anar a la caça de llops solitaris com Josep Pla, Jaume Ministral o fins i tot José María Gironella, per poder donar a la narrativa autòctona una il·lusió de continuïtat. Des d'aquesta perspectiva, Tapís va ser, més que un treball de recopilació, una autèntica descoberta: la constatació que en aquesta lírica terra nostra havien madurat insospitadament una bona colla de prosistes. Ho afirmava en el pròleg la mateixa curadora de l'edició, la filòloga banyolina Lourdes Güell, i ho havia avançat dos anys abans, en un article al Punt Diari, Miquel Pairolí, el més enyorat dels escriptors antologats en el llibre “per raons que tothom pot entendre”, com diu commogut Cortadellas. Pairolí ja parlava en aquella peça del sorgiment d'una generació de narradors gironins –entesa en un sentit cronològic i no estètic, puntualitzava– “com no n'havia existit a la ciutat, m'atreviria a dir, des dels anys del modernisme”. Els altres dos grans moments literaris de Girona, els anys trenta i els seixanta, no havien tingut la narrativa com a gènere prioritari, raonava Pairolí, sinó la història i la poesia.

El fenomen no era ni tan espontani ni tan excepcional. Un encadenament de factors va contribuir a anar ordint la trama del Tapís, entre els quals convindria assenyalar la llei de normalització lingüística de 1983, que incentivaria l'aspiració a assolir una “normalitat” en la creació literària en la llengua pròpia per mitjà de la captació de nous lectors, i en especial dels més joves. La fundació del Punt Diari, el 1979, que va assumir el paper d'aglutinador de les veus de la nova narrativa de Girona, en particular les que s'anirien donant a conèixer a través del premi Just M. Casero, creat el 1981 per la Llibreria 22, va oferir a molts d'aquests escriptors l'oportunitat d'iniciar-se en una certa professionalització, que al seu torn motivaria l'aparició de revistes més o menys efímeres però de qualitat encomiable (L'Estruç i Senhal a Girona, Qüern o Gra de Fajol a Olot) i de noves editorials, com ara Edicions El Pèl de Salt o El Pont de Pedra. El Punt va arribar a promoure, el 1986, una col·lecció de literatura de gènere, “La Novel·la al Punt”, coordinada pel col·lectiu Lletrasset i en què van publicar contes d'intriga o novel·leta rosa autors com ara Assumpció Cantalozella, Jordi Arbonès, Miquel Fañanàs o Josep M. Fonalleras, tots ells inclosos més tard a Tapís.

Feia quatre dies que havia caigut el mur de Berlín i el Thriller trepidant de Michael Jackson competia a les emissores amb la sinuosa melodia del Calling you de Bagdad Cafe i amb l'eufòria pels escalfadors que havien despertat Flashdance i la nostra ballarina gimnasta Katy Bravo. Vivíem a la Catalunya del “Som sis milions”, al·lucinats encara de sentir J.R. parlar català a TV3 i una mica farts ja dels dos adjectius talismà de l'època: eclèctic i postmodern. L'ambient era propici a la joventut, l'individualisme i la devaluació de les grans ideologies. Els escriptors ja no estaven obligats a citar Proust o Joyce; podien, perfectament, com faria Fonalleras, assenyalar entre les seves influències una sèrie televisiva com El detectiu cantant. Compartien els escenaris urbans, un llenguatge desinhibit, un interès renovat per la narrativa nord-americana i per Quim Monzó... En canvi, van insistir una vegada i una altra, com fan encara avui, que no tenien cap consciència de grup ni de ser l'avançada d'una nova generació. A tot estirar, se sentien units per la joventut, i encara relativa –el marge d'edat oscil·lava entre els 25 i els 47 anys– i per “la il·lusió compartida d'inventar històries”, com diu Fañanàs, o “l'ànsia d'explicar-se el món”, com s'hi refereix Arbonès. Alguns, com Cantalozella, tot i apreciar l'experiència, se'n sentien al marge: “Jo pertanyo a la generació dels setanta, la del col·lectiu Ofèlia Dracs, amb els quals vaig col·laborar. Aquests són els escriptors amb qui m'entenc, encara.” La mateixa curadora subratllava la varietat d'estils i propòsits per negar que l'objectiu del llibre hagués estat etiquetar els autors ni tan sols sobre la dèbil base de la seva procedència. Avui, ells mateixos confirmen aquella sensació d'aiguabarreig, a pesar que tots agraeixen l'oportunitat d'haver format part del llibre en un moment inicial de les seves trajectòries.

Garcia i Cornellà, que aviat es va decantar, i amb un èxit sostingut, cap a la narrativa infantil i juvenil, el té en una certa estima perquè conté “un dels únics relats meus ‘per a adults' que tinc publicats”. Javier Cercas, que el 1990 havia escrit ja dues novel·les, El móvil i El inquilino, i va signar l'únic conte en castellà del Tapís, comenta: “En aquella època no em llegien més que la meva mare i alguns amics, de manera que em va fer molta il·lusió.” En canvi, no tenia cap consciència generacional: “No crec que ens unís res especial, i potser precisament això és el que ens unia: que cadascú feia el que volia.” Xavier Cortadellas, que el 1989 havia guanyat el Recull amb Primer senyal, constata: “Tots érem molt joves i a tots ens faltava molt de rodatge. Teníem naturalment més ingenuïtat i més inseguretat i, per tant, més arrogància que avui. Espero que cap d'ells no hagi perdut l'entusiasme.” Lluís Muntada, que tenia llavors 26 anys i acabava de guanyar el Casero amb Espirals, detecta, però, alguns elements comuns: “La majoria ens situem en l'encreuament d'un triple joc de tensions molt ric: la pulsió creativa del modernisme, la funció ordenadora del noucentisme i les sinergies resultants dels temes i el tractament de la llengua d'autors com Rodoreda, Pla, Sagarra, Ruyra, Espriu i Monzó.” Compartien, a més, el fet de constituir una de les primeres promocions d'un projecte universitari en què “la filologia senyorejava per damunt de la creativitat literària”. És una opinió coincident amb la de Josep Pujol, que recorda: “Espriu havia mort el 1985, de manera que allò de ser marmessors de la llengua molts encara ens ho crèiem, i això no deixava d'implicar una certa actitud política. Diria que ens preocupava molt a tots quin model de llengua seguir en un context ple de riscos i reptes nous”.

Vicenç Pagès, que publicaria aquell mateix 1990 el seu primer llibre, Cercles d'infinites combinacions, ho matisa: “Teníem en comú la voluntat d'escriure en una llengua que no ens havia estat ensenyada, o en tot cas de manera molt deficient. En aquest sentit, no érem una nova generació, al contrari: érem els últims educats sota el franquisme”. De fet, afegeix, l'única característica que podria unir-los com a grup era “un desig confús de ser normals”. Sílvia Manzana, descoberta pel Casero amb Tendra és la nit i que, després de guanyar també el Vayreda amb Oasi va interrompre una carrera brillant, apunta també la dificultat de superar el marc local: “Els companys de viatge eren una bona carta de presentació! Però ni aquesta estació ni cap altra de semblant van dur-me gaire més lluny d'on em trobava.” No va ser el cas de Fonalleras o M. Mercè Roca, els més estimats per la premsa general, encara que mai s'oblidava de referir-s'hi com “els gironins”. “Tapís va servir perquè els editors de Barcelona es fixessin en un grapat d'escriptors dits de comarques”, opina Arbonès, però a Fonalleras l'etiqueta va arribar a incomodar-lo tant, que avui ho compara amb una denominació d'origen tipus “vedella de Girona”: “Molts no volíem que se'ns adjectivés, que se'ns reduís a la imatge del perifèric.”