Alguns trets reveladors de la festa

Les paraules no són simples agrupaments de sons, signifiquen coses més menys abstractes, són significats. Segons el Coromines, festa, del llatí festum, equivaldria a festiu i s'usaria per significar celebració, i també festeig i manyagueria. En l'actualitat el fem servir en la primera accepció, festiu (no ordinari); i també en un altre cas, celebració (commemoració). També diu Coromines que festa està relacionat amb feria, fira. Hem de convenir, doncs, que la festa no és una situació natural, no és un territori mental, i que festa i fira són mots emparentats però que avui no signifiquen el mateix. Mentre que el primer s'usa per a una celebració lúdica, el segon indica la celebració d'un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d'estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el significat festival, terme de l'anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, unes actuacions musicals. La festa és una creació humana i en tant que humana, arbitrària; suport, des de l'antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat. És una relació inevitable amb el medi laboral, polític, religiós, natural. És una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc, part essencial de la festa. J. Huizinga, a Homo Ludens, entre altres raons i sobre el joc, ens informa que és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa el “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè en sortirem beneficiats; jugant aprendrem per al futur. Així mateix, la festa, obre un espai temporal no reglamentat, un parèntesi. En definitiva, un període en què l'ordre accepta que, com en el joc, “no va de veres”. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta que allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta cap a un futur que es desitja ja que la festa, per a l'auctoritas, és sempre pertorbadora, perquè trenca la disciplina. La invocació a la festa reclama un alto en la rutina. L'autoritat desconfia de la festa, la vigila i només l'admet posant-li terminis, ritualitzant-la dins una litúrgia coneguda. Però la invocació a la festa pot arribar a proposar més que un alto, pot proposar un estat subversiu, i encara que en l'ànim dels festers aquest estat pugui ser limitat en el temps, només que l'ànim dels festers pugui afigurar-se aquesta idea, ja és molt pertorbador per a l'auctoritas, així que cal dissimular-ho inventant usos i costums, només amb aquestes premisses serà admesa. Per aquesta raó creà, dins d'un temps religiós o festiu, el dia de descans, en realitat un dia per “tornar a començar” després d'una pausa utòpica (festiva).