feminitats
ada castells
La raresa que cura
Cristina Rivera Garza va impartir al Kosmopolis un taller sobre estratègies d'escriptura de juxtaposició. La cosa sona una mica estrambòtica, però si partim de la base que es tracta d'experiments, té el seu interès. Amb un dinamisme força engrescador, va posar damunt la taula la pregunta que es va fer Hugo García Manríquez abans de treballar amb el text del Lliure Comerç d'Amèrica del Nord, signat pel Canadà, Estats Units i Mèxic. ¿Què hi ha de poètic en el llenguatge d'allò que no és poètic?, es va demanar el professor de Berkeley i va subratllar algunes frases d'aquest tractat fins aconseguir un poema. El resultat s'imagina més reeixit del que en realitat és –podeu googlejar-lo posant A-H Anti-Humboldt–. L'experiment que va realitzar Kenneth Goldsmith a la prestigiosa Universitat de Brown també obre un niu de possibilitats. El poeta conceptual hi va llegir l'autòpsia de Michel Brown –el noi negre assassinat per la policia de Ferguson– com si fos un poema i va generar una polèmica sobre els límits de l'art. Els dos poetes estan en un corrent que critica la idea romàntica del geni. Parteixen de la base que en tot text s'hi pot amagar art i que tots podem trobar-lo si el busquem. No crec que tinguin raó, però la seva aposta és higiènica. De tant en tant està bé fer-los un cop d'ull per escapar-nos d'un aquari literari, ranci i queixós, on encara estem discutint la mort de la novel·la, si l'e-reader eliminarà els llibres i si el català serà una llengua eterna. La paradoxa és que estudiant aquestes rareses experimentals és quan ens podem sentir més normals.