García-Llort, art amb veu pròpia

Josep Maria García-Llort (Barcelona, 1921-2003) era tot un personatge. Discret però molt peculiar, com la seva veu artística, completament pròpia i coherent. Alt com un sant pau, amb una barba hipster avant la lettre i tremendament seductor, ho va tenir fàcil per ser el Casanova de la colònia d'artistes catalans al París dels anys cinquanta. Hi va arribar el mateix any, el 1950, que Tàpies, però les seves fílies artístiques, i ja no diguem les seves aspiracions i tàctiques per assolir la glòria, van ser com la nit i el dia. De fet, costa trobar-li un equivalent. La seva proposta va ser tan original que “és difícil d'encabir en el cànon de l'art català contemporani”, exclama Àlex Mitrani, autor de la monografia García-Llort. Observant com va el món. Barcelona, París, Louisiana, Torredembarra, que acaben de publicar la Diputació de Tarragona i Viena Edicions dins de la col·lecció Tamarit.

En aquest estudi, Mitrani, un dels grans experts en l'art de la postguerra, ha posat una nova llum, més intensa i lúcida, sobre un artista que, com altres de la seva maltractada generació, ha deambulat durant massa temps en el relat incomplet de l'art català del segle XX. Per rar. Per haver fet un lleig a l'informalisme, d'una banda, i per haver renegat de la figuració comercial, de l'altra. García-Llort no va fer ni una cosa ni l'altra. El seu expressionisme entre irònic i líric, delator de les mesquineses i les passions de la condició humana, impregnat de les angoixes latents del sentit de la vida, el va situar en terra de ningú.

“No va ser un creador marginal, però sí molt individualista; ell menjava a part”, precisa Mitrani, que ha fet aquesta anàlisi profunda de la seva vida i la seva obra –impossibles d'examinar per separat– en el marc de les dues exposicions que actualment es poden veure: una de retrospectiva, amb una quarantena de peces, al Museu d'Art Modern de Tarragona (fins al 28 de juny), i una altra de centrada en la seva obra de maduresa, amb una vintena de peces més, a la Sala Dalmau de Barcelona (fins al 30 de maig).

García-Llort va ser un artista molt lliure, però de cap de les maneres una figura aïllada: d'amics i de còmplices de la seva manera de fer i ser en va tenir un munt, com ara Maria Aurèlia Capmany, Francesc Todó, Albert Ràfols-Casamada i Josep Maria Castellet. També Joan Perucho, que en va fer un retrat exacte, amb una anècdota divertidíssima, escrit en la seva vellesa: “García-Llort era un artista independent. Per guanyar-se la vida pintava retrats de mullers menestrals enriquides, i quan el marit contemplava la lletjor que hi surava, era foragitat furiosament, amb grans crits, i acomiadat sense cap mena de pagament compensatori de la seva feina.” No, García-Llort no va pintar mai res amable.

Capbussar-se en la seva obra no és fàcil. Ell tampoc hi va ajudar, a fer-la comprensible. “Contradictòria, calidoscòpica i vibrant”, la defineix Mitrani. Mai saps si riure o plorar. A ben poca gent, li va confessar els seus codis, que no es poden desxifrar sense atendre la seva biografia. Els seus records personals i la memòria de la llarga nit del franquisme s'encavalquen en les seves pintures. Però hi ha un fil que sempre despunta per ser estirat: el del nen que va tenir una infantesa complexa, sense l'empar de la mare que es va morir massa aviat i bregat en una educació, a casa i a l'escola, severa. “Jo sempre he sigut un nen tràgic”, va advertir una vegada.

El somni bohemi de París va tenir data de caducitat quan va conèixer l'artista Martha Crockett, americana de Mississipí, amb la qual es va casar i que va convertir en el seu màxim puntal protector –la mare que no va tenir?–. Amb ella, una dona molt culta i precursora de la defensa dels drets civils dels afroamericans, també va emprendre una de les experiències vitals i creatives més fascinants, a Louisiana. Van triar per llar una cabana en una zona boscosa i agresta anomenada Verda Vista, a la qual García-Llort va pouar les bèsties que poblarien les seves obres, que cada cop adquirien un caràcter més mestís. Un bestiari inspirat en els ocells de colors brillants i animals estranys que habitaven el seu jardí selvàtic. “El pintor dels ocells”, l'havien arribat a anomenar.

“Pocs artistes catalans d'aquesta generació poden presumir del cosmopolitisme de García-Llort”, remarca Mitrani. I la seva aventura americana encara hauria pogut ser més excitant si s'hagués acabat de decidir per instal·lar-se a Nova York, on va arribar a exposar en dues ocasions. Ho va frenar, el 1956, la descoberta de Torredembarra, un oasi tradicional, rural i pescador, encara verge d'estiuejants però no per massa temps, on l'artista va trobar nous estímuls creatius i una motivació per tornar a Catalunya, que en el fons enyorava. “No és per atzar que tria Torredembarra i no Cadaqués, el lloc mític de l'art. A la Costa Daurada, García-Llort i la seva esposa viuen totalment allunyats de l'exhibicionisme de la gauche divine a la Costa Brava”, explica Mitrani. Eren, efectivament, d'una altra pasta.

Torredembarra, on va passar llargues temporades fins al final de la seva vida, va anar aportant a l'univers de l'artista una nova temàtica que encaixava perfectament en la seva mirada desencantada i sorneguera. El fenomen del turisme –les caricatures que fa dels turistes són impagables i gairebé visionàries– i la destrucció del paisatge natural serà una excusa perfecte per abordar de nou les grandeses miserables dels homes.