Entre 'machangos' i 'chaflamejas'

Alexis Ravelo (Las Palmas, 1971) va construint un edifici literari sòlid. Ha superat el que es podria anomenar flor d'un dia, perquè ja en compta unes quantes de seguides, de flors literàries. I ara ens diu que no sagnen. Ha publicat tres llibres de relats, nou novel·les i quatre llibres infantils. El 2013 va guanyar el premi de novel·la negra de Getafe amb La última tumba i amb l'obra anterior, La estrategia del pequinés, el premi Dashiell Hammett a obra publicada.

Ens presenta Las flores no sangran, una excel·lent novel·la negra en què demostra un estil net i precís, fins i tot es podria dir que concís, sense més floritures que les del títol. I s'agraeix, perquè no és signe de pobresa, més aviat és una depuració fins a deixar l'essència, sense que sobri ni falti res. I amb pinzellades de la dolçor del castellà canari, en què davant els conflictes “mejor no tomen lucha” i on els insults autòctons, a banda dels clàssics peninsulars, són machangos i chaflamejas.

Tots els personatges tenen un arc dramàtic ben dibuixat, realista pel que fa a reaccions i sentiments. Són dins dels estereotips, però fugint del tòpic. Els diàlegs són perfectes. De sexe, poc i subtil, elegant, i això que de les quatre dones que hi apareixen, tres són ben atractives. On sí que Ravelo es mostra descriptiu és en una violència que fa mal, que esquitxa, que deixa cicatriu. I sap orquestrar uns girs de la trama gens tramposos, ben preparats per fer anar el lector una mica per on més li convé a l'autor, que també escampa mitja dotzena de polaroids de crítica social.

La Lola i el seu company, Diego el Marqués, són dos joves estafadors de poca volada. Esporàdicament els ajuda el fortot Paco el Salvaje i l'esquifit Felo el Flipao. Un antic company del gremi, el madur Eusebio el Zurdo, que ara treballa de xofer d'un empresari poderós, Isidro Padrón, els incita a segrestar la filla d'aquest, Diana. La intenció és fer-ho quan Padrón tingui al seu xalet els 200.000 euros d'origen mafiós que un cop al mes canvien de mans. D'aquesta manera la banda evitarà que els denunciïn a la policia.

El pla, aparentment senzill, té un risc de sortida: “Un segrest exprés en una illa estaria, en una llista de crims idiotes, només darrere d'un atracament a un banc de semen”, traduïm.

A la trama també intervenen el ferroveller Margarito i la seva dona, Ruth; Marcos Perera, que és el soci de l'especulador Padrón i que avisarà la mena de detectiu privat Silva el Belmondo, un argentí tan efectiu com cruel, dos sicaris i una exmilitar que treballen per a ell i, entre pocs més, Fito el Rompebragas, un vividor que barreja fer de gigoló amb la venda de quadres i textos antics falsos.

Una novel·la molt i molt recomanable amb un final en què les flors sí que sagnen però, tot i estar trepitjades, poden tornar a mostrar color, perfum, bellesa per atraure lectors pol·linitzadors.