Llibres

avançament editorial

emili rosales. joan todó

A la manera de Sebastià Juan Arbó

El traductor d'‘Els homes de la terra i el mar' ens dóna les diverses claus que ha aplicat a l'hora de plantejar-se com treballar el text d'Arbó

El narrador d'Arbó parla en català estàndard
A
Allò que l'Arbó hauria fet si hagués traduït ell mateix les seves memòries al català, possiblement, hauria estat refer-les

Hi ha un lli­bre de Mar­cel Proust, Pas­tic­hes et mélan­ges, que conté nou ver­si­ons d'un fet real, la història d'una estafa, expli­cat a la manera d'autors com Bal­zac, Flau­bert i Saint-Simon, entre d'altres. Lluny de qual­se­vol propòsit paròdic, Proust actu­ava d'una manera força res­pec­tu­osa amb els autors imi­tats, que al cap­da­vall eren els seus mes­tres. Per a ell, el pas­titx era una forma de lec­tura, un acte crític, una via d'accés al conei­xe­ment de l'escrip­tor; però també una manera de fle­xi­bi­lit­zar el propi estil per tal d'acon­se­guir, final­ment, ser ell mateix. Curi­o­sa­ment, són les dues uti­li­tats que indica Josep Car­ner a l'arti­cle De l'art de tra­duir: “tra­duir una obra és la millor manera de lle­gir-la” i “el millor mètode per entre­nar-se a ben escriure”.

Quan em van encar­re­gar de tra­duir al català Los hom­bres de la tierra y del mar, el pri­mer volum de les memòries de Sebastià Juan Arbó publi­cat el 1961 i mai ree­di­tat, vaig pen­sar imme­di­a­ta­ment en aquest exer­cici proustià. Davant la insòlita ocasió d'haver de tra­duir un escrip­tor català al català (aquesta apa­rent absur­di­tat que, en aquest cas, s'explica sobre­tot per l'acci­den­tada història d'aquest país, i per la volun­tat d'Arbó de pro­fes­si­o­na­lit­zar-se al preu que fos), el pri­mer que se'm va acu­dir va ser dur a terme el lli­bre que Sebastià Juan Arbó hau­ria escrit si el lli­bre s'hagués publi­cat en la seva llen­gua natal. Perquè el 1961 el novel·lista era sobre­tot un escrip­tor en cas­tellà, però alhora anava rees­cri­vint les seves novel·les de joven­tut, a banda de tra­duir-les ell mateix al cas­tellà per ree­di­tar-les; de fet, quan avui dia lle­gim Ter­res de l'Ebre o Tino Costa, estem lle­gint les ver­si­ons revi­sa­des que se'n van publi­car el 1966 i el 1968, res­pec­ti­va­ment. Unes ver­si­ons que, en bona mesura, ja deri­va­ven d'un tre­ball de tra­ducció: Josep Miquel Ramis Lla­ne­ras ha estu­diat, en un tre­ball que hi ha a la xarxa, la manera com Ter­res de l'Ebre s'anava per­fent a través de la tra­ducció al cas­tellà, amb vari­a­ci­ons que més tard s'incor­po­ra­ven a la versió defi­ni­tiva. Allò que l'Arbó hau­ria fet si hagués traduït ell mateix les seves memòries al català, pos­si­ble­ment, hau­ria estat refer-les; tot i que jus­ta­ment això m'estava vedat. A canvi, tenia la pos­si­bi­li­tat de lle­gir a fons l'obra arbo­ni­ana, de bus­car-li els girs, les tries lèxiques, els tics i les mani­e­tes. O de tro­bar pas­sat­ges paral·lels: entre els records d'infància evo­cats en aquest lli­bre hi ha el pas del cometa Halley, que també obre Camins de nit, hi ha la festa de Sant Antoni de Sant Car­les de la Ràpita, que en Tino Costa es tras­llada a Amposta. Hi ha, sobre­tot, el mateix pai­satge: la riba sud de la desem­bo­ca­dura de l'Ebre. Un ter­ri­tori que em resulta més estrany que no sem­bla, tot sigui dit.

Vora aquests paral·lelis­mes, que no dei­xen de ser faci­li­tats, hi havia un pro­blema evi­dent: jo no sóc l'Arbó. ¿Hau­ria escrit ell aquest lli­bre així, si l'hagués escrit en català? Per bai­xar a un detall con­cret: ¿hau­ria uti­lit­zat el dia­lecte? No ho sabria res­pon­dre. El cas és que en les seves novel·les no ho fa; excep­ci­o­nal­ment, apa­reix un diàleg on els per­so­nat­ges par­len com la gent del Delta, però el nar­ra­dor parla sem­pre en allò que en aquell moment s'ano­me­nava català lite­rari, i avui conei­xem per estàndard.

A Los hom­bres de la tierra y del mar recorre també al dia­lecte per fer creïbles els escas­sos diàlegs en català, que són els únics frag­ments que no he hagut de tra­duir. Pel que fa a la resta del text, a la part meva, he fet com ell; a tot esti­rar, he seguit la indi­cació que l'Arbó mateix va donar el 1968, al prin­cipi de la versió de Tino Costa publi­cada (gens casu­al­ment) per Club Edi­tor: “he vol­gut des­car­re­gar l'estil d'una sèrie d'arcais­mes –llurs, quel­coms, homs, éssers, àdhucs, nogens­menys i altres de més o menys recer­cats o imper­ti­nents–”. I vaig rebre aju­des pun­tu­als, en con­sul­tes diver­ses, d'amics com Raül Gar­ri­ga­sait o Juan de Sola. En tot allò que no els afecta a ells, no sé si me n'he sor­tit, esclar.

Retorn a la llengua de concepció

Sebastià Juan Arbó encarna als anys trenta una de les propostes més vigoroses i singulars de la narrativa catalana, continuada encara a la primera postguerra amb la publicació de Tino Costa. Però avançats els cinquanta, Arbó ha publicat un conjunt de novel·les en castellà –entre les quals la guanyadora del premi Nadal, Sobre las piedras grises–, i s'ha acreditat com a biògraf de Cervantes, Verdaguer, aviat Baroja. Falta una mica perquè als anys seixanta comenci a escriure de nou en català i doni un altre cicle de novel·les de l'Ebre. És en aquest entremig, el 1961, que publica a Argos les memòries d'infantesa Los hombres de la tierra y el mar, en una edició il·lustrada i limitada... que aviat desapareixerà juntament amb l'editorial.

El 1965 Arbó recupera i adapta, a Narracions del delta (Selecta), alguns capítols de les memòries, ara en català i en forma de relats, juntament amb altres textos. Havia escrit les memòries en català abans de publicar-les en castellà? No fóra estrany: la novel·la de títol molt semblant, Entre la tierra y el mar (Prometeo, 1966), només va ser publicada per primer cop en la llengua original a l'Obra Completa de 1994 (Columna), després de trobar-ne l'original inèdit.

Els homes de la terra i el mar combina les memòries d'infantesa amb una decidida exposició de la concepció de la vida i de la literatura. Tan aviat hi trobem l'evocació enlluernadora d'un món desaparegut, com la formulació d'una poètica; la sensualitat i el misteri; de les pàgines vibrants de felicitat infantil, a l'aparició de l'ombra que havia de marcar l'autor després; ple de referències històriques, literàries, socials, que li permeten construir-se el seu propi relat. Una obra que per vicissituds editorials ha restat gairebé oculta durant mig segle, i se'ns revela ara com una de les més lluminoses i engrescadores d'Arbó. Una descoberta.

Els homes de la terra i el mar, que presentem en la traducció de l'escriptor Joan Todó, retorna així a la llengua en què va ser concebuda i en part escrita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.