Casas Ros a Llop Ferotge

La literatura d'Antoni Casas Ros és de tot menys amable. I qui en tingui dubtes, que ho comprovi a Medusa, el primer relat que apareix en català de la mà dels editors gironins d'El Llop Ferotge, en traducció impecable de Ferran Ràfols Gesa. El nord-català Casas és un home sense rostre. Segons conten, evita que se li vegi la cara perquè li va quedar deformada per un accident quan va xocar contra un arbre per evitar topar amb un cérvol! Dins aquesta biografia, en l'accident, fa quinze anys, va morir la seva dona. Col·laborador de diferents diaris, té llibres publicats a Gallimard i Seix Barral, ha estat traduït del francès a set idiomes i és finalista del Goncourt a la primera novel·la i del Goncourt de relats. Medusa està en la línia dels anteriors per la barreja de violència, fantasia i poesia. En alguns moments pot assemblar-se al Bernhard més desesperat, que cita, en altres, el Ballard de Crash.Al relat publicat per El Llop Ferotge ens trobem dins una situació dantesca a través d'una sala d'urgències d'un hospital, en què un boig armat viola i mutila tot el que es troba al seu davant. L'argument no incitaria a la lectura més enllà dels amants del gènere o dels freaks que adoren La matança de Texas, però la manera de narrar d'Antoni Casas Ros t'atrapa, té magnetisme, força i et convenç. Diríem que es addictiva malgrat la desesperació i la quantitat d'escenes tronades que planteja, sempre amb els llistats que incrementen el clima desolador que descriu. S'ha associat aquest misteriós personatge a Enrique Vila-Matas, sobretot perquè comparteixen aficions lectores, algunes de ben curioses. El narrador i periodista barceloní ho ha desmentit, però la personalitat autèntica de Casas Ros és un enigma. Hi ha diferents casos d'escriptors sense rostre, en català tenim Marta Rojals. Pocs, però, mereixen l'atenció dels lectors. Casas Ros va la pena, ni que sigui per fer-li una ullada.