CRÍTICA
JORDI BORDES
Del buit àcrata a la tragèdia juvenil
El director i dramaturg Pep Pla presenta una nova peça sobre el sentit de la vida. Ja ho havia fet anteriorment amb Anthropos (2010) i Zero (2012). Hi regnava una voluntat d'hibridar el text amb un món d'imatges suggeridores d'una potència que podia ferir i que sempre aixecava pulsions a l'espectador. A Zero, per exemple, després d'un primer quadre violent i d'abús dels avis sobre els menors, els vells es deixaven carregar a les espatlles, amb una tendresa exquisida, per morir al Narayama abans de ser una molèstia per a la família i la societat. A No res es parteix d'una novel·la molt llegida arreu. El punt de partida és el d'una dona que evoca un capítol vital en la seva vida quan tenia 12 anys i que, durant anys, tothom deu haver guardat en silenci. Aquest capítol respon a una buidor lúcida –i un punt àcrata– que va revolucionar la joventut d'una classe.
No res queda massa carregada de narrativitat i es perd una part del món poètic i d'altres textures emocionals que sí que recollien Zero i Anthropos. Jaume Sangrà es desplaça amb un moviment ampli i afable o queda palplantat representant aquell noi que és la pedra de la sabata de tothom perquè es rebel·la contra el món amb una lucidesa insultant: no cal fer res perquè el món rodarà igual, independentment del comportament particular de cadascú. Una mena de Bartleby i el seu “preferiria no fer-ho”, però amb un to més actiu: tot el que feu, serà inútil, ve a dir.
Si els adults semblen ignorar-lo –obviar-lo–, genera una gran controvèrsia entre els companys de classe, que decideixen demostrar-li que sí que hi ha elements de significació importants. Que els comportaments particulars afecten individualment les persones. No tenen millor manera d'orquestrar-ho que amb una gran pila d'objectes –que, a mesura que pugi, anirà implicant una part de vida, de sacrificis morals i físics–. L'obra no es refugia en els matisos. Presenta dues idees força i no cedeix en el ritme. La dramatúrgia, però, hauria de saber deixar espais més abstractes per a la reflexió de l'espectador. Ara és massa dirigista. La pila no té cap mena de poesia, quan té tota una voluntat conceptual. Potser una bona idea seria construir un element que superés la suma de coses per esdevenir una obra d'art –com succeeix a Rudo, de Manolo Alcántara, per exemple–. Cal destacar l'entrega de l'actriu Rosa Cadafalch, que es desviu per projectar la trama amb una voluntat entre lúdica i transgressora. Però el text sona encara après, no és orgànic. Es veu més una narradora que la dona que reviu aquell tràgic passatge. I això l'allunya del públic. Amb el rodatge, tot anirà apropant-se.