Crítica
À.Q
L'amor com un combat de boxa
L'any 1990, Jacques Doillon –un autor immens, responsable d'algunes joies com Une femme qui pleure (1979) o Le jeune Wherter (1973)– va rodar una pel·lícula d'una força dramàtica sorprenent titulada La vengeance d'une femme. Hi duia a terme una estilització de la posada en escena per fomentar una mena de combat dialèctic entre dos personatges, Béatrice Dalle i Isabelle Huppert. No era teatre filmat sinó un joc sobre la dialèctica de la paraula com a element de combat. Uns anys després, amb Mes séances de lutte sembla voler tornar a redescobrir aquesta estratègia, però a partir de la idea del combat en què el discurs amorós sembla perdut enmig d'una curiosa retòrica de guerra.
La parella protagonista està formada per una noia –Sara Forestier– que torna a la casa natal per participar en la partició d'una herència generada per la mort d'un pare a qui mai no ha estimat i un jove veí –James Thiérée– amb el qual ella ja havia tingut una relació amorosa prèvia. Tota la pel·lícula es presenta com si fos un peculiar combat de boxa en el qual la llar deixa de tenir els típics atributs domèstices per transformar-se en un peculiar ring, on els objectes esdevenen instruments i trampes per fer efectiu el combat. Jacques Doillon posa a prova la seva inventiva en els recursos de la posada en escena i la seva genialitat com a dialogista capaç de generar un cert sentiment d'abstracció amb la forma com fa esclatar les tensions amoroses. Al llarg del film hi ha un punt forçat –i inevitable– d'exageració que provoca una certa sensació d'histerisme, marcat sobretot per la interpretació dels dos protagonistes. Doillon captiva per la seva inventiva, però probablement ens sentim més còmodes amb altres Doillon, com Un enfant de toi (2012), protagonitzada per la seva filla, Lou Doillon, i Jane Birkin.