Mai més tornarem a casa

L'opera prima de Sergi Pérez, membre del col·lectiu Niu d'Indi, pot ser explicada de forma esquemàtica com la història d'un personatge afectat per una crisi profunda que un bon dia vol portar el gos al veterinari i es troba tancat al carrer, sense les claus que li permetin tornar a casa. Pragmàticament, El camí més llarg per tornar a casa seria la crònica del recorregut que du a terme el personatge per poder tornar a casa i no poder fer-ho. Amb tot, però, darrere aquest mínim periple argumental, s'hi amaguen més coses. En una segona lectura podem descobrir algunes pistes que ens ajudin a comprendre millor el personatge de Joel. Podem descobrir que es troba en un estat depressiu perquè està duent a terme un procés de dol respecte a la mort de la seva dona, que probablement va tenir un accident de trànsit que li ha deixat ferides o que el gos protagonista és el lligam afectiu que el porta a la imatge de la seva dona morta.

Al llarg de la pel·lícula dubtarà entre despendre's del gos i quedar-se'l, per la força simbòlica i sentimental que aquest representa. El seu periple vital a la recerca de les claus pot ser interpretat com un calvari en el qual no només buscarà les claus, sinó algun element efectiu que li permeti establir o fortificar els lligams de la seva existència. Així, veurem com Joel necessita practicar la sexualitat de forma desbocada o sentir-se atrapat en el laberint de les seves pròpies emocions. Si apurem més les possibles lectures del que ens ofereixen les imatges podem veure com El camí més llarg per tornar a casa és la història d'un personatge que viu un procés de dol, que es troba reclòs en l'úter matern i que és expulsat d'aquest úter. Tot el seu recorregut vital no serà més que el resultat d'aquest desig de tornar al lloc de la seguretat i sentir-se expulsat en un món marcat pel dolor i la desesperació.

Tot aquest joc de pistes, dobles lectures i interpretacions pot fer-nos pensar que ens trobem davant d'una pel·lícula críptica i excessivament ambiciosa. La veritat, però, és una altra. Sergi Pérez filma una història basada en una evasió cap al no-res, feta des d'una immersió en el dolor i l'angoixa del personatge. No hi ha solucions fàcils, només el repte de fer una obra radical però rica en les seves resolucions. El resultat és una opera prima brillant. Només hem de contemplar com Sergi Pérez filma en plena nit una escena d'hipotètic sacrifici del gos, per veure com tota la pel·lícula està plena d'idees intel·ligents.