L'MD'A descobreix el paper central de Josep Aragay en la definició del noucentisme

L'esforç que el professor de la Universitat de Girona Xavier Castanyer està dedicant a treure Josep Aragay definitivament de la zona d'ombra de l'art del segle XX és admirable. Primer va ser amb la publicació del seu treball de tesi, Josep Aragay, artista i teòric del noucentisme (2012), al qual va seguir, a banda d'una incansable labor de divulgació a través d'articles i simposis, la recuperació del revelador dietari del viatge que l'artista va fer a Itàlia entre 1916 i 1917, editat també per Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2013). Ara arriba, a la manera d'un colofó visual, l'exposició Josep Aragay, temperament noucentista, que es presenta avui al Museu d'Art de Girona (MD'A). És la primera vegada que s'ofereix una visió global i documentada, fora del museu que conserva el seu llegat a Breda, de l'obra d'aquest dibuixant, gravador, pintor i ceramista, a més de poeta, pedagog i teòric de l'art, que Castanyer no dubta a situar en un lloc preeminent de la Catalunya noucentista, ben bé a la dreta d'Eugeni d'Ors, que va encomanar-li, de fet, la direcció artística del programàtic Almanach dels noucentistes el 1911. L'exposició, que es podrà visitar fins al 27 de setembre a l'Àmbit 3 de l'MD'A, parteix en bona part del fons del Museu Aragay de Breda, que dirigeix Castanyer, i incorpora peces procedents del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), del Museu del Disseny, de l'Escola del Treball de la Diputació de Barcelona i d'alguns particulars.

A banda d'algunes de les obres més significatives de la seva trajectòria, com ara una de les gerres de la font de Santa Anna de Barcelona (1918), la retrospectiva dóna a conèixer també algunes troballes inèdites que contribueixen a refermar el paper d'Aragay dins l'art català dels anys vint, en què “va influir de manera decisiva en el debat intel·lectual entre classicisme i modernitat”. Polemista abrandat, la fidelitat a aquest ideal seria també la seva perdició: apartat per les naixents avantguardes, acabaria de passar el purgatori de la marginació durant la postguerra.