[D]
0
cultura
barcelona - 2 juny 2015 2.00 h

Romà Vallès

Artista

“La realitat no ho és tot”

Tots els artistes de la meva generació hauríem d'estar ben representats, al MNAC o al Macba
- barcelona

El pas del temps posa els artistes al seu lloc. A Romà Vallès (Barcelona, 1923), figura cabdal de l'informalisme, a un lloc preeminent, el que li pertoca. No sempre s'ha estat just amb aquest creador que pot presumir de ser el decà dels pintors catalans. Però ara tindrà un espai permanent dedicat a la seva obra al Centre Cultural Terrassa. L'artista, delicat de salut però d'una lucidesa colpidora, ha cedit prop de 700 obres i tot el seu arxiu a la Fundació Antiga Caixa de Terrassa, que s'ha compromès a vetllar, preservar i difondre el seu llegat artístic. L'Espai Romà Vallès s'inaugura aquest dijous (19.30 h) amb una primera mostra que aborda els seus fulgurants inicis pictòrics.

Fa uns anys, en una altra entrevista, em va dir que té clar que ocupa un lloc en la història de l'art català, agradi o no.
És evident, i t'ho vaig confessar sense pretensions. Si després de treballar durant 60 anys no has excel·lit en la professió, sigui la que sigui... Nonell ho deia així: “Encara que només porti un ciri, per petit que sigui, en la processó hi sóc.” I jo també!
Romà Vallès va aparèixer com un huracà en l'escena artística dels anys cinquanta. Com va descobrir la seva vocació?
Com un huracà, sí [riu]. El 1945 ja vaig decidir que volia ser pintor. Me la vaig jugar. No sabia ni on em posava. Quin món, el de l'art! Competitiu, envejós... A principi dels cinquanta, vaig començar a voltar món tot sol, amb i sense beques. El meu primer viatge a París, el 1954, me'l vaig pagar jo. Buscava un altre camí i el vaig trobar: l'informalisme.
Però no li agrada que li diguin informalista, oi?
No, perquè el nom és lleig i jo sóc molt formal [riu]. L'informalisme va emergir després de la Segona Guerra Mundial com un crit de ruptura. Aquí va arribar deu anys tard, i jo vaig ser un dels pioners. Hi ha coses que no feia ningú, com ara barrejar matèria i moviment. Per mi va ser fàcil arribar a l'informalisme. Les meves idees m'hi van arrossegar.
Quines idees?
Una: buscar el que hi ha més enllà de la realitat. La realitat no ho és tot. Hi ha més coses que no veiem però que existeixen. I l'art és un dels camins que et porta a aquesta altra dimensió oculta. L'altra: estudiar l'origen de l'expressió gràfica de l'home a través dels dibuixos dels nanos. Sóc un enamorat de l'art infantil, havia arribat a tenir 10.000 dibuixos de nens, tots ben classificats! La fusió d'aquestes dues creences em va ajudar a arribar lluny.
Va tenir la sort de coincidir amb gent influent que va creure en la seva obra. Per exemple, Alexandre Cirici...
En aquell moment, sí. Després va callar.
Dels silencis ja en parlarem després. Parli'm ara dels bons temps de les complicitats.
En Cirici apreciava molt el meu treball, també en René Metras, que em va fer set o vuit exposicions. A ningú més li'n va fer tantes. I en Cirlot també va ser important per a mi. Ja sé que se'l critica, però ell i en Cirici eren els dos puntals de l'època. De mi se'n parlava, sí. Exposava i venia. Sempre he venut, poc o molt sempre. Ara, tampoc sóc dels que ha venut més.
Cirici deia que vostè era més bon artista que Tàpies...
En Tàpies... no era amic de ningú. Es va fer antipàtic amb tothom. No es va portar bé, no. Va tallar molts camins.
Els anys cinquanta i seixanta van ser dues dècades glorioses, però als setanta es va fer la nit.
Als setanta va aflorar l'art conceptual. Vaig fer alguns experiments... Si tothom canvia, tu també has de canviar, penses. Semblava que tot el que havia fet fins llavors ja no tenia cap valor. El conceptual... ja n'hi ha que està bé, però la majoria és una presa de pèl. D'una broma en deien art, tu. I, escolta'm, l'art ho ha estat sempre de conceptual, no fotem. En tot cas, al cap de poc vaig reprendre el meu camí, vaig tornar a la meva pintura de sempre.
Se'l comença a relegar. Mai va tenir la temptació d'abandonar?
Mai. No hagués pogut passar sense un pinzell i un pot de pintura. Que no em veus com estic ara? Estic fotut perquè no puc pintar! Em van menystenir, sí. I per coses que no tenien res a veure amb l'art. En Cirici va deixar de parlar de la meva obra. Em va trobar a faltar a la tancada de Montserrat. Jo no hi era, no. Perquè no hi podia ser, i ell ho sabia. Jo era el director d'un institut de Sabadell i m'haguessin pogut fer fora. Em guanyava la vida amb l'ensenyament. Em van fer el buit. Després, quan es va morir en Metras, el 1986... Em vaig quedar sense galeria. Ningú em va venir a buscar. Tampoc vaig fer cap esforç per trobar-ne una altra.
A finals dels noranta, la Generalitat el va rescatar en una gran antològica a la Pia Almoina. Va ser un alleugeriment per vostè, m'imagino.
Es va trencar el silenci. Vells i nous estudiosos de l'art van fer pressió. Van anar a veure el conseller i li van dir: “Escolti, ja és hora que es torni a posar atenció en l'obra de Vallès.” I, sí, després d'aquella gran exposició, no em puc queixar, es van impulsar diverses monografies importants. Jo estic molt tranquil, satisfet, amb la meva trajectòria artística. La pintura ha sigut el més important de la meva vida. Per sobre de tot.
L'interessa l'art que es fa avui?
M'agrada veure coses noves. Trobo que en Plensa val molt. La seva obra té mèrit. Avui no hi ha moviments, hi ha noms. I les noves tècniques em semblen prou interessants. Tot és vàlid, és clar que sí. Si algú s'expressa millor amb una fotografia que amb una pintura, què se li pot retreure? I amb l'ordinador, que jo també remeno, també es poden fer coses. El problema no és aquest, no. El problema és un altre: els preus desorbitats que es paguen per determinada pintura. No m'agrada gens: emmascara la veritat de l'art.
Segueix tenint un deute molt gros el país amb els seus artistes de la postguerra, tan ignorats encara avui en les institucions museístiques?
Sí, el té. El MNAC sembla que ara ho vol organitzar una mica... A mi tant me fa que la meva obra estigui al MNAC o al Macba, l'important és que hi sigui, la meva i la dels artistes de la meva generació. Tots hauríem d'estar-hi ben representats. N'he parlat molt aquests últims temps amb en Pepe Serra per preparar l'exposició sobre l'art a Catalunya entre els anys cinquanta i els setanta [s'inaugura el 2 de juliol]. Han triat dues obres meves dels anys seixanta. Dues bones obres. Estic molt content.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Més llegides