Cardelús

Els peraladencs són fills de Peralada, però ells ho pronuncien Perlada, com si fos el participi del verb parlar. I si et diuen que ets un cardelús (o una cardelussa) t'estan dient que justeges. Els apel·latius per anomenar la gent encantada abunden pertot. Tan aviat et poden etzibar que ets un babau com un tòtil (dos noms d'ocell), talòs, orc o curt de gambals. Però enlloc, fins ara, no havia sentit això de cardelús. Busco per aquí i per allà i només ho localitzo fent de nom propi. L'Alcover-Moll ho recull com a llinatge i, amb aquella alegria que el caracteritza, situa la família Cardelús en llocs tan diversos com Barcelona, Banyoles, Girona, Olot i el Lluçanès. De l'origen ningú no en sap gran cosa, però sembla clar que al darrere hi ha alguna referència gens velada al verb cardar. En aquesta vila altempordanesa l'ús que fan del cardelús és similar al que es fa d'un altre llinatge al Camp de Tarragona. Allà la llufa de ser una mica curtet se l'enduen els que es diuen Alonso. Hi ha cognoms que fan fortuna (ser un fittipaldi, fotre un canyardo) i d'altres que més aviat són dissortats. Potser sí que en el passat de Peralada hi va haver algú que es deia Cardelús i que no girava gaire rodó. Per contra, dels que s'espellonguen perquè són eixerits de mena els peraladencs en diuen escarquillats. La terminació en ús de cardelús, que incita al xiulet i a l'esbroncada, es repeteix amb una altra paraula poc habitual amb què els peraladencs anomenen els que fan les coses a poc a poc. En diuen papús. Un papús o una papussa, així amb P-P, també serien una mica cardelussos per la incapacitat de fer les coses ben fetes.