novel·la
lluís llort
Quan els diners ho són tot
Emili Bayo va decidir debutar en novel·la negra amb una obra dedicada a l'àmbit de la corrupció dels polítics, dels banquers, dels empresaris, dels policies... Per agafar idees només li calia llegir uns quants diaris, escoltar la ràdio o mirar alguns telenotícies. I per inspirar-se, beure de les novel·les i del cinema negres clàssics, cosa que fa explícitament.
El resultat és Puta pasta, obra que va guanyar el 6è premi Crims de Tinta que convoca RBA i que és el tret (mai més ben dit) de sortida del popular festival literari BCNegra. És evident que cada cop tenen més adeptes i amb més respecte: el gènere, el premi i el festival del llibreter Paco Camarasa.
Marlowe/Bogart/Chandler
Per posar en marxa la trama gairebé coral de Puta pasta Bayo va pensar en el típic detectiu privat tipus Marlowe/Bogart/Chandler però, sent conscient de la poca versemblança actual i a Barcelona d'una figura així, li va canviar la professió, però poc més. Marc Tramós és un filòleg que té una petita empresa de treballs lingüístics. Separat de la seva esposa atractiva, rica, amb un alt nivell de complaença sexual, però també capriciosa i grillada, els números no li surten i mig casualment contacta amb una antiga veïna de barriada, a Lleida: la Verònica. Ella representa un altre personatge tradicional del gènere, la femme fatale. La Verònica encarregarà al Marc Tramós un robatori senzill, com tots ho són a l'inici d'aquesta mena d'obres: una bossa amb més de dotze milions d'euros d'origen il·legal que té, a la seva mansió de la zona alta, un diputat del Parlament de Catalunya de qui ella és secretària personal.
Curiosament Tramós no serà el protagonista que ens durà de la mà a través de la trama, desapareix després de la primera quarta part i no torna fins al darrer terç. Agafen el relleu personatges com ara un policia marginat dins del cos i un inspector d'Hisenda solitari, pulcre i obsessiu que llegeix... l'Avui! I que deixa anar sentències com ara: “És un polític experimentat i, per tant, domina l'art de la mentida.”
Un polític, un sicari, una directora de banc, un empresari vividor, la femme fatale citada, etcètera, seran altres personatges que es mouen per una història amb assassinats, escorcolls, vigilàncies, llargs diàlegs, humor àcid i bona lletra en què tothom busca el mateix: apoderar-se de la puta pasta. “Estimada, tanta pasta junta sobrepassa el meu llindar del pudor. El tacte dels bitllets desperta una sensualitat obscena, immoral”, confessa un dels personatges.
Emili Bayo debuta amb traça en el gènere. És un debut enganyós, perquè es nota que és un autor experimentat, que sap escriure bé en molts sentits. Potser li faltaria a la trama una mica més de trempera en determinades parts per fer encara més recomanables les gairebé quatre-centes pàgines de l'obra.
Pel que fa a l'objectiu de denúncia, Emili Bayo el compleix a Puta pasta sense pèls a la llengua: “La ingenuïtat del votant domesticat arriba fins a extrems il·limitats. Els partits no demanen ni talent ni integritat als militants, només fidelitat absoluta i habilitat de mantenir els ulls ben tancats. De confondre l'electorat ja se n'encarrega la premsa, comprada a còpia de carretades d'euros en forma de propaganda institucional.”