Eeep!… La cultura!

I de la cultura què en fem? Sabem –si més no sabem expressar-ho– què en volem fer, dels desnonaments, de la justícia social –si ho prefereixen, de la distribució de la riquesa–, de les llistes d'espera de la Seguretat Social, de l'ús dels espais públics, de les guarderies, dels transports, de la gestió turística, de les zones verdes i d'oci, però de la ventafocs de la família –o és més aviat la puteta penedida?– què n'hem de fer? Fins i tot en els discursos pretesament més cultes, l'al·lusió a la cultura –quan es dignen a fer-la!– em recorda aquell anunci del nen camí de l'escola: “Andá! [sic] Los donuts!”

Em guardaré de fer judicis d'intenció, entre altres coses perquè desconec la formació dels polítics, que al final, més per mal que per bé, tampoc sol ser important. No em fa perdre la son la necessitat de pal·liar la meva ignorància, però la majoria fa la pinta que no hi han dedicat gaires hores, que parlen tirant de tòpics i que, en general, se'ls en fot un rave. Ara bé: en temps de canvis, algú pot percebre el moment de fer punts i millorar les coses. Fer punts davant de qui?, preguntarà el lector, i sense gaire convicció li hauré de dir: provem d'il·luminar una mica la qüestió, no de deprimir-nos encara més.

Sortim d'una nefasta gestió cultural municipal, i penso sobretot en l'ICUB, així que per poc bé que ho faci l'equip que hi posi la senyora Colau, anirem millor. Des de la seva concepció global de la gestió pública, esperem que en tingui una de consistent, esperem també que la Cultura (amb majúscula) aparegui amb alguna carta de noblesa més elevada que la que fins ara se li ha atorgat, que sigui considerada alguna cosa més que un entreteniment de segona categoria –el de primera és el futbol–, que deixin de veure-la com un actiu material per explotar i passin a considerar-la un bé per conrear i, com a tal, mereixedor d'ajuda, presència social i prestigi. Però els anys de malura han fet força mal, i desassossega comparar l'atenció i el tracte dedicats als artistes, als poetes –i als científics!– a França i a Alemanya amb el que se'ls dispensa a Catalunya, que arriba a ser pitjor, que ja és dir, que el que se'ls dispensa a la resta d'Espanya; sí, encara hem de parlar de la resta. Els artistes i els filòsofs són gent emprenyadora que porten la contrària, diuen inconveniències i sempre són a punt per barallar-se o per sortir amb un ciri trencat, però enmig de la cort dels miracles sempre n'hi ha algun que dóna les claus necessàries per articular una comunitat.

Els idiotes que ens governen –abans d'ofendre's, llegeixin Dostoievski i Nietzsche (que en aquest punt li va al darrere), i si ja ho han fet sabran fins on els ho dic i fins a quin punt en són– han d'aprendre d'una punyetera vegada que el més rendible que té ara per ara aquest país és la Cultura –no és cultura Gaudí?, no són cultura Picasso i Dalí?–, però que la Cultura és una vaca (i potser tan sols una cabra, però tret del futbol i la Rambla no n'hi ha d'altres) que si només la munys es depaupera i s'acaba morint, que també cal alimentar-la.