El músic poeta

En un concert sempre hi ha la cançó amb la qual es fa el clic definitiu, de ser en el lloc on s'ha de ser en aquell precís moment. I amb David Carabén, la veu i el lletrista de Mishima, la cançó no va ser una de pròpia –bé, en part–, sinó la versió –adaptada al català i a l'imaginari d'aquí– de A Lady of Certain Age, de Neil Hannon (The Divine Comedy), un dels músics que Carabén té com a referent. De la dama anglesa cantada per l'irlandès a la supervivent de la gauche divine que ha vist escapar-se la joventut entre Cadaqués i Pedralbes que canta Carabén. Precisament l'exercici de reinterpretar una cançó, no mítica però sí destacable en les llistes personals i intransferibles que influeixen en el procés de creació, és el que dóna valor afegit a concerts com el que el cantant de Mishima va fer diumenge al claustre del monestir de Banyoles a l'hora que s'iniciava l'estiu, l'últim dia del festival (a)phònica . Són concerts de format, diguem-ne, íntim, però que resulten tan satisfactoris com els que acaben amb explosió, dalt l'escenari d'una sala de concerts amb tota la banda cantant El cami més llarg. Carabén ha volgut explicar el perquè de les lletres amb aquest tipus de concert amb un repàs al repertori començant per Clar i breu, El temple, Miquel a l'accés 14, Guspira, estel o carícia. No entendre el missatge de la cançó és el petit fracàs de l'autor; així ho va confessar amb No et fas el llit, sobre la història obsessiva entre un cambrer i una clienta que només està en el cap de qui li serveix un cafè amb llet cada matí; “la importància d'una n o d'una s es mig lamentava el lletrista. El concert de l'(a)phònica va servir sobretot per revelar un David Carabén a qui li agrada reinterpretar els grans com Brassens [Il n'y a pas d'amour heureux va ser la inspiració per compondre el disc L'amor feliç], Gainsbourg [va adaptar Le poinçonneur des lilas] i en una actuació amb aires de Broadway de Beehive State de Randy Newman. I del clic es passa a la devoció absoluta quan Carabén, que ja és poeta, posa veu al poeta i musica Vinyoli; podríem dir que va ser Norfeu, però no va ser en el bis, en l'últim, En bona companyia, quan el cantant es va adonar i va fer adonar al públic de com de bonica és la metàfora “El dia torça el coll /com una espiga plena“ i que bé que n'estàvem allà, per acabar el vers: “La nit és tota per a nosaltres/Encén el vi.”