Donar veu a les dones de la guerra silenciades

Per sobre de tot, es detecta una voluntat tossuda per a una creació que furga en la ferida dels desapareguts (clamant per una relectura més compromesa amb la memòria històrica i el reconeixement de les atrocitats de la Guerra Civil). És una peça amarga, que s'endolceix amb el tractament de l'espai sonor i amb l'aplom de les tres actrius (destaca Montse Bernad, que afronta una espera del marit que fereix). De fet, la dramatúrgia teixeix tres perfils molt ben definits entre les tres amigues, tot i les diferents posicions polítiques que s'intueixen: l'una celebra que el marit ha tornat (és religiosa i un punt ingènua); la segona sap que el marit ha mort i s'empassa la soledat volent ajudar la tercera. Aquesta, la Maria, decidirà que cal emprendre una mesura activa per saber el futur del seu estimat, que, un any després d'acabada la guerra no ha tornat. La situació dramàtica es trenca amb alguns apunts còmics, paròdics (probablement adequats per aportar un ritme i un cert color a una gamma que seria de massa actituds fosques) però que, potser, es passen de frenada i són un punt massa estridents perquè desdibuixen, per moments, la intenció militant de la peça, que parteix d'uns fets que van viure milers de famílies, acabada la guerra.

L'espai, molt ajustat, fa que les actrius pràcticament ensopeguin amb les cames dels espectadors. Potser les coarta de moviment però hi aporta una intensitat interessant. Elles aguanten prou bé la mirada del públic. El treball, que ha saltat de la Vilella a La Seca, demostra la voluntat de pedra picada de la companyia )e( espai en construcció.Sens dubte, un altre dels al·licients que reconcilia l'espectador amb el fet teatral. És un privilegi el seu treball.