POESIA
Jordi Llavina
La fortalesa dels versos
Diuen que, en saber que el càncer que patia tenia un pèssim pronòstic, Krzysztof Kieslowski va afirmar que, a partir d'aquell moment, s'asseuria al porxo de casa seva per veure passar la vida i el temps, tot fumant els seus cigarrets. El gran director de cinema polonès podria, doncs, haver subscrit, fil per randa, la tanka inicial d'aquest nou llibre d'Iban L. Llop: “Dempeus observes / un dia rere l'altre / la llum de l'alba, / el vol de les gavines, / la ciutat que es desperta.”
Més enllà d'aquesta casualitat, però, el fet és que esperar i mirar són dues de les accions, o dues de les assumpcions, que més se'ns imposen després de llegir l'obra, tan mesurada i precisa, del poeta de Borriana. Iban L. Llop sempre ha estat partidari del lema menys és més. La seva és una poesia despullada d'artifici; i, al meu entendre, més sintètica que no pas analítica.
Fixem-nos en aquest llibre, Sala d'espera: aquí dins hi ha un relat, l'espera dolorosa de la mort del pare de la seva dona, una estada a Roma no precisament de plaer. És aquest fet el que motiva l'escriptura de l'obra, en realitat. El concepte de l'espera hi adquireix una fonda ressonància: “Sé que no serà dura / la mort, sinó l'espera.” La poesia serveix, doncs, per acompanyar: “Si poguera salvar-te / d'aquesta espera.”
El títol ja avança aquest neguit, i és un títol el contingut del qual podríem fer extensible a la vida sencera, a l'existència en general. L'estranyesa del llibre, la bella estranyesa del llibre, caldria apuntar, consisteix a donar-nos la informació d'aquest relat en una forma poètica de la màxima contenció: setze tankes i setze haikus. Aquí l'ombra d'un núvol esdevé presagi, gairebé símbol. No s'associa al “lent record dels dies que són passats per sempre”, com en el poema d'Espriu, sinó més aviat al que està a punt de succeir, d'esclatar. L'escriptura d'Iban L. Llop tendeix al símbol: tots aquests ocells que hi apareixen, i que el prologuista Sebastià Bonet ha explicat tan bé; la neu damunt la ciutat de Roma; uns baladres...
En el fons, un llibre tan essencial com Sala d'espera es converteix en la refutació dels dos versos següents: “No són unes mans fortes / les meves, faig poemes.” I que per molts anys la feblesa de les mans del poeta pugui continuar afaiçonant la fortalesa, en tota la polisèmia del terme. dels seus versos.