Amy Winehouse i el mal d'arxius

El filòsof Jacques Derrida va publicar fa uns quants anys un llibre titulat Mal de archivos, on parlava de l'ús i l'abús de l'arxiu. En un moment en què els arxius audiovisuals oficials –les filmoteques– han de conviure amb els arxius amateurs que contenen les múltiples imatges emmagatzemades en els discs durs dels ordinadors, la qüestió no fa més que reviure. Estem en l'època de l'anomenat Gran Arxiu, que ens proporciona un accés fàcil i quasi infinit a tot tipus d'imatges. En el festival de Canes es va poder veure el documental Amy, d'Asif Kapadia, sobre la curta i controvertida existència d'Amy Winehouse. No es tracta del típic documental sobre una estrella de rock, sinó d'una interessant reflexió sobre la fulgurant ascensió i mort d'una persona que va ser convertida en mite per ser destruïda pels mitjans que la van glorificar. Més enllà de l'interès que té la figura d'Amy Winehouse, autora de dos discs extraordinaris–Frank (2003) i Back to black (2007)–, el documental planteja un debat sobre com l'excés de l'arxiu crea noves formes de visibilitat de la imatge d'una estrella.

Amy és un compilation film. Es tracta d'una pel·lícula documental en què el seu creador no roda res i es concentra a investigar en els arxius que existeixen per crear un determinat discurs des del muntatge d'imatges preexistents. En la banda sonora d'Amy sentim declaracions en veu en off de familiars, amics i professionals que varen envoltar Amy Winehouse, les quals serveixen de contrapunt d'unes imatges provinents dels arxius familiars. Sembla com si la bulímia audiovisual del nostre entorn permetés rastrejar tota mena d'imatges de la cantant. Anem de la dimensió pública a la dimensió privada, i, un cop situats en aquesta dimensió, podem veure què passava en la seva intimitat i copsar la seva angoixa. Al llarg del documental, tant veiem alguns moments públics de la vida de la cantant que han marcat la seva llegenda, com ara el concert que va tenir lloc a Belgrad l'any 2010, en què Amy Winehouse no va poder cantar, com un seguit d'imatges que retraten la seva relació amb Blake Fielder, el seu marit, que va ser empresonat mentre ella guanyava cinc Grammys pel seu disc Back to black. El retrat de la vida privada d'Amy passa pel consum de drogues, pels seus problemes amb la bulímia, per la tensa relació amb Fielder i pel retrat de la seva extrema solitud amb l'única companyia del seu guardaespatlles.

L'existència d'un documental que investiga les imatges més íntimes de l'artista planteja un seguit de problemes ètics sobre d'on sorgeixen les imatges, sobre qui ha ofert als documentalistes les imatges rodades en la intimitat familiar i sobre si és lícit partir d'allò més íntim per configurar una determinada imatge pública de l'artista després de la seva mort. El debat va acompanyat d'un altre tema, el paper que els mitjans poden tenir en l'amplificació mediàtica de la decadència d'una persona. A Amy sentim els humoristes de programes televisius que riuen perquè Amy Winehouse es troba en un procés de desintoxicació per culpa una sobredosi, perquè té el seu marit empresonat o perquè després del seu èxit ha sigut incapaç de compondre res més. A Amy, el retrat de l'artista del pop ja no pot ser el d'un mite que va caure en l'infern de la droga com ho varen fer Jim Morrison, Janis Joplin i Kurt Cobain, sinó el d'una noia feble que va ser vampiritzada per l'èxit, per les imatges, pels mitjans i per la crueltat inherent a la pròpia societat mediàtica. L'abús de l'arxiu ens ofereix una altra cara, però també ens interroga sobre els límits morals de la difusió de la imatge de la intimitat.