L'adn de la por o la llavor de la maldat
J. Bordes
Califòrnia, maleïda!
Daniela Feixas construeix un ‘thriller' que vincula la bondat mediambiental amb la perversitat nazi
Molts fills dels descendents nazis van pactar no tenir fills per garantir a la societat que no procrearien l'ADN malvat dels seus progenitors
La filla de Daniela Feixas va voler quedar-se la tortuga de Califòrnia d'un que se 'n volia despendre. S'estava al terrari, aparentment innocentment, fins que una veïna la va advertir de la perillositat d'aquesta espècie invasora que estava delmant l'autòctona. Va ser als anys 80 que es va posar de moda i tothom la va comprar i, al cap d'un temps, se'n va cansar i va creure que no faria mal a ningú si la deixava a les vores dels rius. Per salvar les més dèbils i ben adaptades al medi es pretén exterminar-les, una bondat mediambiental que casa prou amb l'eugenèsia de principis de segle: la voluntat que només procreessin els models més preparats per construir la societat més intel·ligent, justa i bona de la història. Sobre aquests supòsits, també aparentment lloables, es va basar l'extermini de gent amb algun tipus de disminució o d'una tipologia que no casava amb la que es pretenia com la superior: la raça ària, segons els ulls enfebrits (però els més cultes de tot Europa, probablement) del feixisme alemany. La trama està servida.
La tortuga de Califòrnia narra un dinar familiar fred, distant, que amaga les intencions fins que la conversa està a punt d'esclatar. El públic coneix les intencions dels personatges just alhora que el fill pròdig. La bombolla de la tensió es va inflant però aconsegueix atenuar-se amb petites incisions a la pell per drenar la ferida. L'obra es representa a La Seca i figura dins del cartell del Festival Grec. S'hi estarà fins al 26 de juliol. L'espai és tancat, resclosit, que amaga secrets o, potser, que es refugia d'amenaces invisibles, com si fossin unes tortugues autòctones que temen la mossegada de la de Califòrnia.
Molts fills dels descendents nazis van pactar no tenir fills per garantir a la societat que no procrearien l'ADN malvat dels seus progenitors: era la seva manera de carregar la pena de ser fills de monstres, que havien estat capaços d'avalar les atrocitats més ferotges, sota el paraigua de la investigació científica. La dramaturga i actriu, que intervé com la germana que desvaria (s'obsessiona en saber per què la mare i l'avi es van refugiar a l'Espanya feixista quan el poder nazi queia per la força dels aliats), es pregunta si la maldat, realment, es pot transmetre per la sang. La noia descobreix propaganda nazi a les maletes de l'avi quan tot just acaba de tenir una filla i dubta que no hagi donat peu a la continuïtat d'una estirp podrida. L'alternativa és oblidar i desaparèixer: aquest ha estat el parer del germà que s'ha fet fonedís, tot just la germana ha ingressat en una residència psiquiàtrica.
Desconfiança i despit
L'obra s'ambienta als anys 80. Ja fa anys que viuen a Catalunya i cinc que el xicot ha sortit cames ajudeu-me i sense avisar. Torna quan la mare el troba i li demana que s'apropi amb urgència. L'acull la desconfiança i despit de la mare i l'entusiasme de la neboda, de 17 anys. La trobada vol ser cordial, per reforçar uns llaços massa estovats, però amaga intencions. I en aquesta trobada, el germà decidirà descobrir el passat de la mare, com a infermera d'un sanatori a l'Alemanya nazi.
Forçosament, la fredor és obligada en la relació d'aquests personatges. La directora Lurdes Barba hi imposa una distància imprescindible. Només el germà podrà sentir les veus que abans sentia la germana: serà la manera que l'espectador comprengui les pors (raonables, o no) d'una germana que només veu fantasmes. Semblants als que pronostica la mare en el seu barri de sempre, similars als de la filla que ha estat premiada per enfortir les tortugues mediterrànies. Són una ombra llarga, fosca, de llum que té bombetes foses i ningú es preocupa de reposar-les. Thriller amb reflexió i personatges plens de plecs.
