“Si de debò vols conèixer alguna cosa, l'has de pintar”

I tant! Vaig néixer al carrer Llarg, al costat de la pastisseria de can Font, que són els meus cosins. Mentre jugava al carrer, sentia l'olor de trementina que desprenia el pis de dalt, on en Miquel Font pintava. Aquella olor em tenia al·lucinat. Crec que allà va començar tot, la dèria meva de pintar. Mentre nosaltres érem a baix de gresca, ell potser estava fent El Sant Sopar de Leonardo, vés a saber. Ha sigut sempre molt creatiu, en Font.

Sempre he anat cinc anys per darrere del meu germà Lluís, que és el gran. I això a vegades és problemàtic. Quan era petit, a escola ens van encarregar de copiar un dibuix de l'editorial Bruño, uns lleons molt impressionants com aquells que hi ha al Congrés, i jo, que no era gaire bon estudiant, m'hi vaig fer molt. Em van sortir uns lleons esplèndids. Però quan vaig entregar el dibuix a l'hermano, el cabró em va dir que allò no ho podia haver fet jo, que segur que era del meu germà. Vaig deixar de dibuixar durant més de vint anys.

Em va fer molta ràbia. Després em vaig dedicar a altres coses, a l'esport sobretot: el futbol, les motos, la muntanya, la bicicleta.

Sí, per la feina. Jo era comercial de la Roche, una multinacional farmacèutica suïssa, i tot sovint ens enviaven a congressos i cursos de formació allà on fos que obrien nous mercats: Malàisia, Marràqueix, Nova York. Els viatges els devien desgravar, perquè no miraven pas prim.

Deu fer uns trenta anys, arran d'aquells viatges. Tenia ganes de retenir tots aquells llocs nous que veia. Ho feia per a mi, sense cap ànim de lluïment, però volia que em quedessin bé. No sé si m'explico. Volia fer-ho tan bé com en sabés encara que no els hagués de veure ningú més que jo. Josep Pla deia que si escrivia bé era perquè havia llegit molt. Si jo he arribat a fer alguna bona aquarel·la és perquè he vist molta pintura, molta i de tota classe, encara que prefereixo la que no em fa emprenyar.

La del barroc, per exemple. M'embafa molt, la trobo sense gust. I la pintura religiosa, tota. La tinc entravessada, fins i tot la que feia Velázquez, que mira que m'agrada com a pintor. No és per la qualitat de l'obra o perquè tingui mania a un artista, sinó pel tema en si mateix. En algunes coses, Roma sembla una gran falla valenciana. De tota manera, el panteó és un dels edificis que més m'han impressionat a la vida. És d'una enginyeria perfecta. Un cop hi vaig entrar mentre nevava: les volves no arribaven a terra, es quedaven flotant dins la cúpula. Una meravella. Cada vegada que viatjo a Roma, m'ho faig venir bé per passar-hi pel davant tres o quatre cops al dia, i sempre m'emociona. Pintant he après que si vols conèixer bé alguna cosa t'hi has d'asseure al davant amb un paper i un llapis. Al cap de mitja hora, ja hi veus coses que desconeixies. Quan pinto el Panteó, entenc més l'edifici i entenc més Stendhal.

M'agrada molt Barceló, i Joaquim Mir, que és el millor. Picasso, és clar, i hi ha coses molt interessants de Rusiñol. A Girona hem tingut també bons aquarel·listes. En Martí Adroher, en Roca Delpech, en Reig, en Martínez Lozano. Aquests són els noms que han sonat sempre, els que tens de referents, però no pots pintar sempre el carro de pagès d'en Roca Delpech. Potser per això jo el substitueixo per cotxes.

Per a mi continua sent el millor de tots, l'aquarel·lista per excel·lència. En Roca Delpech va fer Adrohers tota la vida. A vegades, quan acabo una de les meves pintures, penso: “Mira, aquesta li hauria agradat a l'Adroher.”

De Fortuny ho tinc tot, fins i tot la bossa de pintures portàtil. La vaig veure en una exposició que li van dedicar a la Fontana d'Or i em va agradar tant, que en vaig encarregar una d'igual a un baster de Salt. Me l'emporto a tot arreu. Els estris són molt importants. Les llibretes de viatge me les fa a Barcelona una senyora que m'entén, perquè el paper de l'aquarel·la és una elecció molt personal. I la capsa de pintures és anglesa, no cal dir-ho. Si els grans aquarel·listes del passat haguessin disposat de tot aquest material haurien caigut de cul. Els aquarel·listes sempre hem sigut una gent estranya. En Roca Delpech deia: “Faig aquarel·la per no gastar oli.” És exacte. Amb una mica d'aigua i una capseta de colors n'hi ha prou. Jo no he pintat mai a l'oli perquè trobo que embruta massa i em molesta. No m'atrau, aquesta manera untuosa de treballar. Un amic meu que fa unes pintures enormes i molt meticuloses, queda acollonit, amb l'aquarel·la. Per a ell, que si es passa una mica de la ratlla li agafa un atac, és incomprensible que em pugui divertir fent aquestes tonteries. Ell s'ho pren molt seriosament. De tota manera, ara sé que ha començat a fer-ne, també.

Per això m'agrada tant. Si perds la por, l'aigua ja et fa la meitat de la feina. Hi ha gent que la pinta, l'aquarel·la; jo només deixo que l'aigua corri. Ruixes una mica el paper i, quan es barreja amb el color, ja et dóna una forma. Ara, si la taca no et queda bé a la primera, ja pots estripar-ho tot. El més maco de l'aquarel·la per a mi és el que al final queda sense pintar, el blanc del paper. La resta són combinacions dels colors de Miró, que sempre funcionen: blau, vermell i groc.

És que m'agrada molt. El vaig conèixer gràcies a en Miquel Berga, que em va convidar a l'acte en què el nomenaven doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra. Vaig anar-hi amb un llibre que acabaven de publicar sobre ell, Perquè la vida no basta, que jo havia omplert de dibuixos meus als marges, i en acabat m'hi vaig acostar per demanar-li si me'l volia signar. En aquell claustre hi havia unes setanta o vuitanta persones, tot gent de categoria, i es devia pensar que jo era també un professor o algú important. Quan va veure els meus dibuixos, em va preguntar de qui eren, i li vaig dir que eren cosetes meves. “Has millorat molt el llibre”, em va dir rient, i em va fer un gargot a la dedicatòria, o sigui que puc dir que tinc un original d'en Barceló.

Mira, faig unes aquarel·les bones. Vull dir que a mi també m'agraden. I no sé si això és bo. Em trobo que agraden tant a la gent que entén d'art com a la que no en té ni idea. Jo simplement faig el que em passa pels collons. No he volgut mai assemblar-me a ningú ni encara menys rivalitzar amb el meu germà, com es pensa alguna gent. És molt digne, que et trobin correcte. Els elogis no fan mai mal, però m'incomoden. No vull passar per desagraït, però he sentit dir autèntics disbarats, sobre les meves pintures, que si tinc un “blau fortunyià” i coses així. Jo em miro els quadres i simplement penso: “Aquest li agradaria a en Roca Delpech, aquest altre li agradaria a l'Adroher.”

Els nous mitjans m'han ajudat molt. Em vaig adonar que eren un estímul el primer dia que vaig penjar una aquarel·la a la meva pàgina de Facebook. Que cinquanta o vuitanta persones t'estiguin dient que això que fas els agrada, t'anima a fer-ne més, i a difondre-ho a veure què els sembla el que vas fent. Hi ha una reacció immediata. Internet també m'ha servit molt per als viatges. Ara n'estic preparant un a Geòrgia, que farem amb en [J.F.] Campo acompanyats d'un campió d'escacs georgià que viu a Banyoles, en Levan Aroshidze, i puc informar-me detalladament sobre el país molt abans de ser-hi. Ja tinc ganes de pintar els boscos de Tbilisi. Se me'n pixa si als meus dibuixos no hi ha una línia. La gent només voldria aiguamolls i vistes del riu, que tenen uns efectes espectaculars. Però jo tinc tota una sèrie sobre el Danubi i cap pintura no s'assembla a les altres, perquè no és el mateix el Danubi d'Àustria que el d'Hongria.

És la meva primera exposició individual, si en descompto una altra de fa cap a trenta anys a can Panxut. He participat en unes quantes de col·lectives, però tot sol la del Motel és la primera. Hi havia unes seixanta obres i ha tingut molt d'èxit. Però em costa desprendre'm del que faig. Si en venc alguna, necessito tenir perfectament registrat qui se l'emporta, saber on anirà a parar. Si no, no estic tranquil.

Sóc el primer admirador de l'obra d'en Joan. Té un talent bestial i m'agrada molt tot el que fa. Però quan anava a Belles Arts un professor ja li deia que el seu principal problema era que tenia massa facilitat. En set o vuit minuts, et resolia un exercici que et deixava garratibat. Ell cada vegada n'és més conscient i ara quasi ni pinta: esquitxa. A mi m'agrada molt quan es dedica a embrutar, quan desdibuixa. És molt millor que quan pinta platges maques. Però costa posar un talent tan gran al servei d'una altra cosa, perquè primer s'ha de guanyar la vida. En Joan té capacitat per arribar allà on vulgui, i quan ho faci, deixarà acollonit tothom. Mira quines coses tan ben parides que fa: uns caps diminuts de fang, aprofitant els pèls de pinzells vells. Amb el meu fill també he viatjat molt, i sempre ho aprofitem per anar junts als museus. A vegades hi trobem coses mediocres. L'autoretrat de Cézanne de Nova York, per exemple, és fluixot. El mateix pintor avui el despenjaria.

Jo ni me'n recordo, que havia treballat! Fa dotze anys que vaig plegar i no he parat ni un moment. Em van oferir la jubilació anticipada arran d'aquelles crítiques de la Teresa Forcades per la Grip A que van fer tant de mal a la indústria farmacèutica, i mira, fent-li cas tornem a tenir malalties eradicada des de feia dècades.

Als quinze anys vaig entrar als laboratoris del Doctor Andreu, però més endavant vam ser absorbits per la suïssa Roche. D'un dia a l'altre vam passar de treballar en una adrogueria a una multinacional. Entre l'una i l'altra hi havia la mateixa diferència que entre un supositori i una vacuna.

Sí, servien per a tot una mica. Portaven mel i alguna cosa estranya més. Recordo que també venien uns cigarros d'estramoni per als asmàtics. Ara et fotrien a la presó, però eren uns broncodilatadors fabulosos, massa i tot, perquè t'hi podies quedar d'un atac de cor.

No m'hi vaig implicar gaire temps, però en guardo molt bon record, sobretot de La pell de brau, d'Espriu, i de les obres de Beckett i Pedrolo, tot coses prohibides. No érem pas un elenc de poble, perquè el que fèiem era un teatre compromès, i això ho devem a en Salvador Sunyer pare, que era l'element pensant de la colla. Ens agradava, el punt subversiu de La Pastera.

Ostres, sí! Saps que ni me'n recordo de com ens dèiem? JOK-8? Potser sí. Érem molt dolents. Devíem fer tres o quatre concerts, amb versions tipus Cuando calienta el sol. Ara tinc un acordió i un piano, per tocar quatre acords, que ja són suficients per acompanyar qualsevol cançoneta.