Una claror de paradís Tres reclams més del Canet 2015

Figura, sens dubte, entre les actuacions més llegendàries de la Catalunya dels anys setanta. Va ser la nit del 26 al 27 de juliol del 1975 al Pla d'en Sala de Canet de Mar, on la Companyia Elèctrica Dharma i Comediants van culminar cinc mesos de convivència, cercaviles i concerts en comú amb una acció amb capgrossos i la flamant estrena de les melodies de L'oucomballa, que no es van publicar fins a l'any següent. Va ser, amb tota seguretat, el moment més màgic de l'edició més mítica del Canet Rock, que els seus protagonistes revisaran avui al mateix espai, a partir d'un quart d'onze de la nit, amb la col·laboració d'una vintena de percussionistes i alumnes d'arts escèniques de l'institut de Canet. “Aquella nit havíem tingut bolo en un lloc que mai no he aconseguit recordar, però que era molt lluny de Canet”, assenyala Joan Fortuny, de la Dharma. “Vam arribar a les quatre o les cinc de la matinada i vam sortir a corre-cuita a l'escenari. Quan estàvem tocant es va fer de dia i la gent que s'havia adormit amb sacs a terra es va despertar amb les nostres cançons.”

Aquell despertar, naturalment, tenia un fort component simbòlic, ja que el Canet Rock, a més de dotze hores de música i follia, eren també dotze hores d'esperança per uns nous temps que, amb Franco a les acaballes, cada cop es veien més a prop. “Ens pensàvem que érem pocs i, quan ens vam trobar en aquell gran espai de llibertat que era el Canet Rock, ens vam adonar que érem uns quants milers”, assenyala Fortuny.

La relació entre Dharma, Canet i Comediants, però, no es redueix a aquella acció, ja que, des del mes de març d'aquell any, Dharma (que havien conviscut fins aleshores en una masia prop de Girona) i Comediants compartien una comuna al municipi maresmenc. “Era una casa de tres pisos davant de les monges. N'érem uns trenta i dormíem sis o set a cada habitació, tot i que, a mesura que arribava l'estiu, molts ho feien al terrat”, recorda Jaume Bernadet, de Comediants. “Nosaltres ens encarregàvem de posar imatges als seus concerts i ells feien la música de les nostres cercaviles. Podíem, per exemple, estar sopant i de sobte dir: «Ei, per què no fem alguna cosa a la [carretera] nacional?» Aleshores baixàvem, la tallàvem, agafàvem capgrossos i ens posàvem a ballar. Era un esclat de llibertat que es manifestava en l'organització de coses en uns carrers que calia recuperar i, amb la Dharma, vam tenir l'oportunitat de vehicular festes, reivindicacions veïnals, recuperacions d'antics ateneus...”

Van ser temps de definir intencions i maneres de ser, amb Comediants –immersos en l'espectacle de carrer Catacroc– buscant un llenguatge que va desembocar l'any 1978 en una de les seves creacions més emblemàtiques, Sol, solet, i la Dharma germinant aquell so intransferible de L'oucomballa. “Cada dia anàvem a l'Odeon i fèiem coses junts. I aquest procés nostre de passar d'una música influïda per Weather Report i Chick Corea a una altra influïda pel carrer i la música popular de la nostra infantesa va coincidir amb la nostra convivència amb Comediants”, recorda Fortuny.

“La convivència i, sobretot, el carrer ens van unir”, assegura Bernadet. “I quan penso en aquella època ho faig sovint recordant aquell poema que en Josep [Fortuny] va escriure després [La terra festejada].” “Un aire diferent, un cop de vent”, evocava el poeta de la Dharma. “I així neix sobtadament la nova melodia, acumulant sorpreses i novetats. Les coses ran de mar tenen sempre un altre ritme. I ens deixàvem enlluernar, eufòrics i enamorats, pels colors de la Mediterrània. Una claror de paradís. Com un primer dia del món.”