Un pot petit d'amarga confitura

No podia ser d'una altra manera. El tre­ball minuciós de La voix humaine demana una dra­matúrgia sub­til que doni reclams audi­tius, visu­als, de maquinària escènica i, sobre­tot, inter­pre­ta­tius perquè esclati el drama d'una sepa­ració sen­ti­men­tal dolo­rosa. La peça acon­se­gueix ten­sar tots els fils i afi­nar les acti­tuds per des­ple­gar un veri­ta­ble catàleg d'emo­ci­ons.

Ivo van Hove va dei­xar aba­tut el públic que va voler entrar a la mara­to­ni­ana Tragèdies roma­nes del 2013. Era un tre­ball mas­todòntic, cui­dat amb detall, en què el públic podia seure i tran­si­tar per allà on pas­sa­ven els actors. Seure al cos­tat d'un Coriolà no deixa indi­fe­rent ningú. I més quan ves­tien de car­rer argu­men­tant amb el pes de la macro­política actual. Les morts físiques d'abans (con­ver­ti­des a l'escena en una mena de pola­roid zeni­tal) són ara cemen­ti­ris a les cata­cum­bes dels par­tits.

L'any següent va ser més con­tro­ver­tit per aquell Foun­tain­head; tenia un dis­curs trampós, perquè la segona part s'allar­gava sense motiu apa­rent (la càmera zeni­tal no il·lus­trava els morts sinó esce­nes tòrri­des de dor­mi­tori) i per l'excés en des­plaçar una rota­tiva per a una efec­tista escena final (el que s'intuïa com una des­pesa insul­tant, a casa).

Ara, Ivo van Hove ha ense­nyat la seva capa­ci­tat de moure's en la nuesa, que no en l'aus­te­ri­tat (només cal valo­rar el cost d'un fines­tral immens). Qui no s'ha que­dat mirant per la fines­tra espe­rant que passi la seva expa­re­lla? Doncs ara el direc­tor con­vida a mirar-nos (sí, un voyeur en tota regla) en aquest temps mort, estèril, d'il·lusió ofe­gada i de futur angoi­xant. Vòmit de des­es­pe­ració. Con­fi­tura holan­desa ben amarga en aquest preciós pot petit.