Nous equilibris

Aquesta setmana, el Festival Grec ha ofert dues propostes de circ contemporani que signen dues troupes d'accent català. El primer és Pals, una coproducció catalanoargentina que explora amb una dramatúrgia i uns elements rudimentaris per oferir una nova aplicació de les tècniques clàssiques del circ. Ben diferent és el cas dels illencs Res de Res, Fuga, en què exploren en la dansa i la coreografia per fer una peça suggeridora per instants però que, potser, oblida el seu referent (el circ) i deixa que la dramatúrgia es construeixi sola per inspiració de l'espectador de torn. Són dues peces de mèrit, valentes i de risc però que (sobretot la segona) potser han oblidat el quid originari del circ: el risc de l'acrobàcia.

‘Pals'

Leandro Mendoza busca generar un híbrid entre el teatre i el circ. Han fet excel·lent bona part d'aquest experiment. D'una banda, hi ha la voluntat de treballar amb el més simple: troncs que es podrien trobar en una granja, un particular carruatge i les presències d'uns personatges. De seguida queda clar que es tracta d'una troupe que està de dol per la mort d'un company. Porten les cendres i han de decidir on enterrar-les. Hi ha tristesa per la falta del company. Però el carro segueix rodant i, en el petit desconsol, els personatges troben ànim en la resta de companys vius. L'entrada d'Itziar Castro és notòria. Perquè amb la seva veu, i també amb la seva presència, és un contrapès evident a tota la fusteria circense. Hi ha la voluntat, a més, de construir les peces a la vista del públic fent un treball eficaç i alhora sense perdre el to de personatge que treballen en grup per un projecte comú, a diferència de la majoria de dramatúrgies de circ contemporani, en què l'artista de circ es refugia en un August exagerat. Potser el problema és que les construccions dels aparells que serviran per fer els exercicis acrobàtics es construeixen, a vegades, fora de l'escena. I això trenca el codi de construir els aparells amb el que hi ha al carro. Un mèrit del muntatge, però, és que els ginys no es fixen mai a l'escenari. Sovint, el suport es compensa amb l'equilibri dels altres companys de l'escena, un punt que recorda l'últim i excel·lent treball de sensibilitat i equilibri inestable de Manolo Alcántara, Rudo.

‘Fuga'

La proposta del circ de les illes Balears d'enguany és tangencialment diferent a la de Remor, del Grec del 2013. Si en aquella s'inspirava en l'interior d'una cel·la de Palma i s'experimentava una acció forçosament, íntima, pròxima i profunda, ara, a Fuga l'espai és ben obert, tot i un final un punt angoixant. Sí que hi ha un joc de portes que no sempre s'obren (dijous van tenir la pega que es va espatllar, realment, una d'elles i van haver de salvar-ho amb ofici) i que genera una inquietud similar a aquella de dins de la cel·la, recordant un amor que seguia esperant a fora. Fuga disposa d'un espai ampli, elevat, de moltíssimes possibilitats escenogràfiques i que despleguen amb moments de joc de trencament de l'equilibri, de ball i instants de tendra emoció. Tot i això, la peça repeteix el bucle dels trajectes i li falta vestir més les raons dels personatges, els motius de les accions. Té moments preciosos i quadres sorprenents però sembla que l'esforç creatiu s'hagi esmerçat a trobar moviment a l'espai i no pas a dotar-lo de contingut. Llàstima, tot i ser una peça vàlida per a un públic molt ampli (però en què no queda gaire res de la disciplina del circ, més que l'energia que desprenen els quatre artistes). És cert que no hi ha exercicis inspirats en l'acrobàcia però sí que posen en qüestió l'equilibri, la gravetat contínuament. Hi ha molt espai però poca connexió.El públic s'hi reconeix només quan apareix reflectit al mirall.