poesia
jordi llavina
Beu, no vulguis ser
Fernando Pessoa va conèixer els cèlebres quartets d'Omar Khayyam gràcies a la versió anglesa que en va fer Edward FitzGerald (1859 i edicions posteriors). Robai (en plural, robaiyat) en persa vol dir quartet, com ens explica Biel Sampol en el pròleg, “un quartet amb una mètrica i rima característiques” (rimen consonantment els versos 1, 2 i 4; el 3 queda quiti de rima). El portuguès en va escriure 182, però, en vida, només en publicà tres. “La resta de robaiyat es troben disseminats, manuscrits o mecanografiats en diferents papers del fons Pessoa, i també anotats als marges, les guardes i les pàgines en blanc del seu volum de FitzGerald.” Quanta de poesia moderna i contemporània no s'ha escrit, justament, en els fèrtils marges de tants de llibres!
Obra colossal
No és una poesia menor, com s'afanya a aclarir Sampol. Ni tan sols si la comparem amb la resta (colossal) de l'obra de Pessoa i la de tota la seva progenitura d'heterònims. Encara que hagi quedat en una posició marginal, no ho és gens. I és, com la de Khayyam, una poesia de celebració i de convit a la vida. El vi hi té, és clar, un paper preponderant –hi raja a doll–: “A voltes bevem vi perquè hi ha festa, / a voltes bevem vi per la tristor.” Un
aire fresc i sapiencial n'omple molts versos: “La vida és un captaire / ebri que estén la mà a la pròpia ombra.” L'escepticisme és l'actitud que sembla enformar-los: “El que fou és despulla, i el que és ara /
la despulla amb el somni sostindrà.” Hi ha casos en què tots aquests extrems –el to sapiencial, el convit a beure vi i a oblidar, la consciència de la
finitud i de la contingència de la vida– es troben perfectament acordats en un sol quartet. És el cas d'aquest: “No
diguis que, enterrat, el cos no sent, / o que l'ànima viu eternament. / ¿Què saps del que no saps? Tu beu!, que sols / tens per tot el no-res del teu present.” Prendre goig de la vida i no encaparrar-se per res (i, encara menys, per tot allò que és lluny del nostre abast). I, de tot això –i sempre amb l'ajut del vi, l'amic fidel–, se'n segueix la saviesa de desprendre's de la consciència, del llast de ser: “Sigui com sigui, beu; no vulguis ser.” Una feina de traducció magnífica, la de Gabriel de la S.T. Sampol, val a dir-ho!