Cortines per cadenes

La gàbia, que tant inquietaria el públic de la versió de Peter Brook (i que repetiria Adolfo Marsillach en una producció posterior), ha deixat lloc a unes cortines blanques que acaparen l'estètica del Marat/Sade dels Atalaya, la companyia històrica en un puntualíssim retorn, després de la darrera funció a Barcelona, el 1991. El llenguatge d'aquesta companyia es recolza en el grotesc, en la desproporció. Probablement, li queda molt bé aquesta mirada,al clàssic de Peter Weiss, tot i que faltaria acabar d'encertar-la en la diana. I és que la bogeria no és només una excentricitat. Respon a unes patologies que no es veuen en el cos dels intèrprets. Podrien ser bojos del manicomi o actors que s'haguessin pres una beguda isotònica de més, vaja. Els pacients desequilibrats d'un hospital representen el passatge històric que ha dirigit el mateix Sade. Volen explicar quin és el resultat dels anys de Revolució Francesa. Després de l'alliberament de les masses, es produeix el caos, la venjança, i s'escampa la pobresa. Sade, defensor de l'individualisme, tiba bé les cordes perquè l'obra respiri bé la seva tesi (que és, prou, la del director del psiquiàtric).

Tot respira anys seixanta. Un teatre molt provocador, expressionista, que tensa la rèplica i el moviment dels intèrprets. La direcció d'aquest muntatge ha volgut donar més pes al cor dels bojos per restar preponderància a un Sade que sap persuadir. El resultat és una peça amb molta habilitat teatral: les transicions són el millor del muntatge, amb contínues evolucions a unes cortines que no s'estan mai quietes i que tant són elements físics com psicològics. També destaca l'ús de les banquetes, l'armari, la banyera i el piano que serveixen per il·lustrar una preciosa imatgeria. Potser el problema de tot plegat és que hi ha massa insistència en la trama històrica (ja prou coneguda per no haver-hi d'insistir tant).

També és molt intel·ligent situar el director del manicomi al prosceni, a tocar del públic, perquè hi aporta la mirada d'avui i, puntualment, la censura d'ahir. És definitiu quan diu que en la democràcia d'avui (la del principis del XIX i la d'aquest dissortat XXI) ja no hi havia corrupció, ni abús. De les poques picades d'ullet que ajuden a explicar per què cal reescoltar aquesta lliçó de Weiss quan la política està en ebullició i la corrupció navega sense control.