Soroll i fúria

Ja em per­do­narà Josep Maria Fona­lle­ras si li man­llevo el titu­lar d'un dels seus posts del molt reco­ma­na­ble blog que ha bas­tit per a Tem­po­rada Alta. Hi afe­gi­ria també, com ell, «veri­tat». Els dos pri­mers mots for­men part d'una de les fra­ses cru­ci­als de Mac­beth: «La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor, que gasta fums i con­su­meix el poc de temps que està en escena, i que després ja no se'l sent mai més; és un conte expli­cat per un dement, ple de soroll i fúria, i sense cap sen­tit.» La pro­nun­cia l'actor Will Keen –magnètic i enèrgic–, Mac­beth, senyor de Gla­mis i de Caw­dor, pro­ta­go­nista d'aquest conte ter­ri­ble de pai­sat­ges deso­la­dors, en què l'humor s'hi con­gela i té gust de fel; en què es mos­tra que viure la rea­li­tat de manera ple­na­ment cons­ci­ent és total­ment inso­fri­ble.

Declan Don­ne­llan, amb una direcció minu­ci­osa, poten­cia en el seu Mac­beth, d'esce­no­gra­fia justa i sen­zi­lla, d'il·lumi­nació bri­llant i efec­tiva, amb lleus reta­lla­des de text de per­so­nat­ges secun­da­ris, la relació de la pare­lla pro­ta­go­nista, Mac­beth i Lady Mac­beth –deli­ci­osa i potent Anas­ta­sia Hille–, que tenen la mateixa fi i aca­ben des­truïts per la seva pròpia ima­gi­nació, després, però, de seguir tra­jectòries opo­sa­des: el pri­mer des de la por i el dubte, a la folla insen­sa­tesa, la segona des de l'ambició i la manca d'escrúpols al remor­di­ment insu­por­ta­ble. Tots dos resul­ten tena­llats per la por, una por davant la qual reac­ci­o­nen de manera dife­rent, que actua com a cata­lit­za­dor de l'acció, que s'accen­tua amb el pri­mer crim –l'assas­si­nat amb traïdoria del rei Dun­can– i amb la consciència plena d'haver-lo comès –«Qui hau­ria pen­sat que el vell estigués tant ple de sang», diu Lady Mac­beth, refe­rint-se al rei assas­si­nat–; un crim que posa en marxa una maquinària impa­ra­ble de ter­ror i devas­tació.

La posada en escena remet direc­ta­ment a la manera de fer de Peter Brook, molt acu­rada però amb poc arti­fici esce­nogràfic, sense fer nosa al que és el més impor­tant; apel·lant a la ima­gi­nació del públic –altre cop la ima­gi­nació–, mirant de tro­bar la veri­tat en la inter­pre­tació per acon­se­guir pro­vo­car emo­ci­ons en l'espec­ta­dor. Text, actors i públic. Don­ne­llan enllaça les esce­nes, en oca­si­ons les enca­valca lite­ral­ment, la qual cosa pro­voca una fluïdesa que l'espec­ta­dor, i el mun­tatge, agra­ei­xen pro­fun­da­ment; va posant capa sobre capa per cons­truir amb diligència la tragèdia.

Després de l'estrena a Bèlgica, fa poc més de deu dies, el direc­tor ha tri­gat poc a fer alguns retocs que han afa­vo­rit un espec­ta­cle que és una de les cites ine­lu­di­bles del fes­ti­val.