Crítica
cinema
El dol i la seva inspiració creativa
Fa més de vint anys que la cinefília va decidir cremar Wim Wenders a la foguera i oblidar que el seu cinema va ser, una època, símbol de la modernitat i que, durant uns quants anys, va ser un dels més potents creadors d'imatges europeus. La inquisició crítica ha anat rebutjant els seus treballs, mentre el mateix Wenders se sentia perdut sense saber quin camí seguir, ni com superar les mancances del seu estil. Palermo shooting (2008) va marcar un camí sense sortida dins el cinema de ficció. Mentrestant, el seu refugi en un homenatge escènic en 3D com ara Pina (2011) o el seu homenatge a les imatges grandiloqüents de Sebastião Salgado a La sal de la tierra (2014) li van permetre sobreviure en el territori dels festivals.
Todo saldrá bien, presentada al Festival de Berlin, apareix com una pel·lícula diferent de Wim Wenders. El cineasta torna a la ficció, però fa una obra reposada, terriblement freda i allunyada de tota expressió que vulgui marcar una certa modernitat escènica. Wenders explica una història de dol en què la vida dels morts entra en la dels vius, els enriqueix i els transforma. Una història que no només parla de com afrontar el dolor d'una culpa aliena sinó que també reflexiona sobre com els traumes de la vida poden ser un aliment ple de proteïnes per a l'univers de la ficció. La pel·lícula explica la història d'un escriptor que, un bon dia, té un accident inesperat en què atropella i mata un nen. L'home ho ha fet sense voler i ha estat l'atzar que ha penetrat a les seves vides. L'accident, però, canviarà la seva vida. Començarà per provocar que trontolli la seva relació afectiva i l'acostarà cap a la família de la víctima, fins acabar projectant l'ombra de la culpabilitat en la figura del germà de la víctima.
Wenders explica una història que sembla més propera a l'univers d'Atom Egoyan dels noranta que al seu món propi. Hi ha, però, en el tractament de la història, una gran fragilitat. Wenders no emfatitza res. El cineasta centra la pel·lícula en el rostre dels seus actors, encapçalats per un James Franco marcat per un excés de gravetat. Al seu costat hi ha la sempre brillant Charlotte Gainsbourg, com a mare del nen mort d'accident. El cineasta filma el pas del temps de forma el·líptica i intenta troba un equilibri. És cert que Todo saldrá bien resulta avorrida en alguns moments i que Wenders no acaba d'anar gaire lluny, però s'ha de reconèixer que, sense ser l'obra d'un mestre, hi ha una correcció formal que feia temps que no trobàvem en altres obres del cineasta.