Un tenor en la plenitud

Diuen que Juan Diego Flórez és discret i seriós, essent-ho d'una manera que a vegades pot fer que sembli rígid i distant, però en el seu concert de dijous a Peralada va mostrar-se distès, simpàtic i fins i tot bromista, com ara a propòsit del fet que a Espartaco Lavalle, que va dirigir l'Orquestra de Cadaqués, li va caure un parell de cops la batuta i, com que és un home voluminós, li va costar recollir-la de terra. També en el moment que va simular que mirava el rellotge mentre allargava una nota cantant el son huasteco Malagueña salerosa, la primera propina, que va dedicar a una madrilenya, la il·lustre Teresa Berganza, present per recollir en un acte privat una medalla honorífica del Festival de Peralada.

El tenor peruà va cantar Malagueña salerosa, una de tantes cançons d'amor una mica ressentides amb les dones, amb el sol acompanyament d'una guitarra, que ell mateix va tocar o més aviat va rascar, tenint el públic completament entregat. Encara se'l va guanyar més amb dues propines fàcils: La donna è mobile, aquesta ària misògina que es continua interpretant impunement, i Una furtiva lacrima, que va abordar de meravella. De fet, Juan Diego Flórez tot ho va cantar meravellosament. No té una veu molt potent, fet que potser fa que no pugui caure en la temptació d'excedir-se, però sí d'una gran personalitat i sempre ben col·locada i projectada. Canta amb un gust exquisit, de manera que el seu fraseig és elegant i els aguts brillen sense estridències. Ha arribat, a més, a una plenitud des que s'ha replantejat la tècnica per acordar-la a l'evolució de la seva veu fins a aconseguir un centre més ample i rodó. Una altra cosa és que, emparats en la tècnica, els grans tenors actuals, un dels quals Flórez, són tan impecables que no hi ha aquella emoció dels que, amb Jaume Aragall com a paradigma, cantaven com si estiguessin damunt la corda fluixa.

El cas és que, a banda de les propines, el tenor peruà va configurar un programa curt, però coherent i amb una certa solidesa, que va estructurar-se amb les peces franceses enregistrades al disc L'amour!, un títol que apel·la al d'una celebre ària del Roméo et Juliette, de Gounod, completat amb Ah!, leve-toi soleil!. Va cantar-la de manera primorosa, com també dues àries igualment cèlebres (O nature, pleine de grâce i Pourquoi me réveiller?) del Werther de Massenet. Va cantar dues peces més incloses a L'amour! (Un ange, une femme inconnue, de La favorite, de Donizetti, i Au mont Ida, de La Belle Hélène, d'Offenbach) descartant peces i autors menys coneguts, com ara François-Adrien Boldieu i Ambroise Thomas, inclosos també a L'amour!.

Va substituir-ho amb més àries italianes del seu estimat Donizetti (de Lucia di Lammermoor i Lucrezia Borgia) i el concert va completar-se amb el ballet del segon acte de Les troyens, de Berlioz, i, com si fos per complaure una mica fàcilment el públic d'un concert d'estiu, obertures d'òperes d'Adam, Donizetti i Bizet (inclosa la de Carmen) interpretades per una Orquestra de Cadaqués conduïda pel peruà Espartaco Lavalle, director artístic de Sinfonía por el Perú, un projecte social que, presidit per Juan Diego Flórez, procura donar una formació integral a través de la música a nens de famílies amb pocs recursos. A nens d'un món llunyà als jardins de Peralada.