Una èpica poble a poble

”Tinc més amics al segle XVIII que al XXI.” Vet aquí una frase que sem­pre asso­cio a qui me la va dir, Toni Muñoz. El nos­tre his­to­ri­a­dor s'ha pas­sat tan­tes i tan­tes hores als arxius, entre plecs i docu­ments ori­gi­nals, que pot reconèixer els per­so­nat­ges del 1714 per la sig­na­tura, la lle­tra que feien, les expres­si­ons pri­va­des i col·loquials. Natu­ral de Valla­do­lid, Muñoz es va ins­tal·lar a Cata­lu­nya per motius pro­fes­si­o­nals i aviat el va cor­pren­dre la història del país. Vet aquí una altra de les seves fra­ses: “Jo vaig començar a esti­mar el poble català per la seva Història.” Devem mol­tes coses a en Toni Muñoz. Perquè aquest no és, ni molt menys, el pri­mer lli­bre que dedica a la guerra de Suc­cessió i les seves con­seqüències. És més, Muñoz no està direc­ta­ment vin­cu­lat a l'acadèmia, així que els seus estu­dis no patei­xen les coti­lles habi­tu­als del món uni­ver­si­tari. En la seva obra hi tro­ba­rem tant els grans con­cep­tes his­to­ri­ogràfics com les peti­tes anècdo­tes huma­nes.

Ho con­fesso: jo també sóc cul­pa­ble, almenys en part, del crim d'haver foca­lit­zat en excés el 1714 en els fets de Bar­ce­lona. Amb aquesta crònica, que tant d'incís fa en els esde­ve­ni­ments locals i per­so­nals, Muñoz ens demos­tra i con­firma el que en el fons ja intuíem: que en rea­li­tat el setge de 1713-1714 no és el relat, només el clímax final del relat. Els borbònics no van come­tre a Bar­ce­lona cap crim que no hagues­sin comès abans a tan­tes i tan­tes loca­li­tats cata­la­nes; només ho van fer més a l'engròs. Afir­mem-ho rotun­da­ment i defi­ni­ti­va­ment: si Bar­ce­lona va resis­tir fins a límits impen­sa­bles, només va ser perquè el país també resis­tia, i a la inversa. Una dada: entre els anys 1707, quan els borbònics tre­pit­gen per pri­mer cop terra cata­lana, i el 1712, l'any ante­rior a l'aban­do­na­ment dels ali­ats, els mique­lets patei­xen fins a 3.596 morts o ferits en petits com­bats per tot el ter­ri­tori; una guerra de cops de mà, embos­ca­des i assalts a posi­ci­ons menors. A canvi, han infli­git la xifra, abso­lu­ta­ment asto­ra­dora, de 17.639 bai­xes entre la tropa borbònica, a més de cap­tu­rar gai­rebé 10.000 ani­mals de tir dels com­bois d'apro­vi­si­o­na­ment fili­pis­tes. I ara refle­xi­o­nem-hi: era ine­vi­ta­ble que una guerra tan ato­mit­zada, que afec­tava no un nucli urbà, per gran que fos, sinó tot un país, generés un dolor a una escala difícil­ment ima­gi­na­ble.

Si hi ha una cosa que sorprèn dels docu­ments de l'època és l'abso­luta falta de curi­o­si­tat antro­pològica que la cúpula borbònica mos­tra pels cata­lans o la seva causa. La Història és plena d'exem­ples en què polítics i mili­tars d'un bàndol, molt al marge de qual­se­vol mena d'empa­tia, s'interes­sen pels seus ene­mics en un intent d'enten­dre'ls i, així, com­ba­tre'ls amb més eficàcia. No és el cas espa­nyol. Per al règim fili­pista els cata­lans són rebels i “sedi­ci­o­sos”, i en con­seqüència que­den al marge de les lleis de la guerra. Són poquíssims els autors borbònics que, almenys, ente­nen que els cata­lans llui­ten per un règim de lli­ber­tats cons­ti­tu­ci­o­nals o, com diuen alguns ofi­ci­als fili­pis­tes, “sus anti­guas liber­ta­des”. La majo­ria, com res­se­nya Muñoz, en l'obs­ti­nació dels resis­tents només veuen “una bárbara pasión”. Aquesta men­ta­li­tat, tan opaca, explica les cotes de bru­ta­li­tat que va asso­lir el con­flicte, almenys en la seva fase final. El no-reco­nei­xe­ment de l'altre com un igual, la des­le­gi­ti­mació de la seva causa, farà que els cata­lans vis­quin una ocu­pació sal­vatge, inoïda en la seva història –si excep­tuem algun petit període de la guerra dels Sega­dors–. I una de les apor­ta­ci­ons de L'11 de Setem­bre poble a poble, entre d'altres, és posar en relleu fins a quin punt aquesta guerra “sin cuar­tel” va afec­tar fins a l'últim racó del ter­ri­tori català. En con­tra del que pugui sug­ge­rir la ico­no­gra­fia habi­tual sobre l'11 de Setem­bre, la resistència mili­tar no es limita a Bar­ce­lona, ni molt menys, sinó que s'estén per tot el ter­ri­tori. Com bé ens explica Muñoz, tot el país està recor­re­gut per colum­nes de patri­o­tes, diri­gi­des des de Bar­ce­lona o més aviat anàrqui­ques, que inten­ten alçar-lo en armes o llui­ten pel seu compte con­tra l'inva­sor. Com és lògic, els exèrcits espa­nyol i francès per­se­gui­ran les tro­pes aus­tri­a­cis­tes. En algu­nes oca­si­ons la con­tesa adqui­reix tons de pugna per­so­nal entre els coman­dants enfron­tats, com en el cas de Bra­ca­monte i Nebot. Però, en qual­se­vol cas, les con­seqüències són més que pre­vi­si­bles: un ter­ri­tori asso­lat, on les represàlies i les con­tra­re­presàlies, molt sovint, les aca­ben patint més els civils que els mili­tars. Un pai­satge propi de Goya, far­cit d'arbres amb pen­jats i cases socar­ri­ma­des. Quan Bar­ce­lona cau, els borbònics s'abs­te­nen de des­truir-la –tot i que alguns minis­tres n'eren par­ti­da­ris–. Els ulls d'Europa s'han girat cap a la causa cata­lana, i el maris­cal Berwick, que ha diri­git el setge, no vol tacar-se amb “el borrón de bárbaro”. Però en el període imme­di­a­ta­ment ante­rior, i en loca­li­tats menys des­ta­ca­des inter­na­ci­o­nal­ment, l'exèrcit borbònic s'ha permès les pit­jors ignomínies. El pro­ce­di­ment habi­tual inclou exe­cu­ci­ons i cre­mes. La casa, com a tal, serà un dels objec­tius pre­di­lec­tes del ter­ro­risme mili­tar borbònic. A tot Cata­lu­nya es cre­ma­ran milers i milers de domi­ci­lis par­ti­cu­lars. M'agra­da­ria atu­rar-me en aquest punt. Una de les grans diferències entre la Cata­lu­nya d'avui i la de fa tres-cents anys és el benes­tar mate­rial. Segons els nos­tres paràmetres con­su­mis­tes, podríem defi­nir la soci­e­tat de fa tres segles com a essen­ci­al­ment pobra. La gent no dis­po­sava d'una abundància de pos­ses­si­ons, almenys si es com­para amb els para­ments domèstics actu­als. Fins i tot la petita noblesa mos­tra uns nivells de benes­tar sor­pre­nent­ment bai­xos. Els nota­ris de l'època, que tot ho ano­ten, dei­xen constància d'aquesta misèria en les actes de trans­missió patri­mo­nial. Astora lle­gir, com a suma de béns d'un indi­vidu apa­rent­ment de bona posició, reco­pi­la­to­ris de l'estil “un jaç reco­sit, un matxo rònec, un cane­lo­bre de coure” i poca cosa més. En segon lloc, hem d'enten­dre que la casa del segle XVIII, com a tal, implica una suma de sig­ni­fi­cats molt supe­rior a l'actual. La casa de la Cata­lu­nya del 1700 és un nucli on s'aple­guen fins a tres gene­ra­ci­ons, on s'arti­cu­len les estratègies econòmiques, de paren­tiu, fins i tot d'iden­ti­tat social i de soli­da­ri­tat i trans­missió ideològica. A més de domi­cili és, o pot ser, botiga, esta­ble, taller i magat­zem. Conté tot el minso capi­tal de les uni­tats fami­li­ars, pobríssim, com aca­bem de veure, i per això mateix tan insubs­tituïble. I quan arriba el con­flicte armat esdevé font i dipòsit de recur­sos, refugi de fugi­tius, eix logístic i nucli d'apro­vi­si­o­na­ment mili­tar, sobre­tot al món rural. Per això la seva des­trucció implica una catàstrofe humana tan abso­luta, i per això l'exèrcit de les Dues Coro­nes s'hi acar­nissa tan sovint, per tal de des­ar­ti­cu­lar i des­ar­mar una soci­e­tat dei­xant-la, lite­ral­ment, sense béns i sense sos­tre. Muñoz des­criu aquests atacs a l'entra­mat social amb una minu­ci­o­si­tat exhaus­tiva. No estem par­lant de la des­trucció de masies aïlla­des de les quals se sos­pi­tin com­pli­ci­tats amb la insurgència, sinó de loca­li­tats sen­ce­res. I van ser mol­tes. Moltíssi­mes. L'estrany, de fet, van ser els pobles o ciu­tats que en el breu període de 1713-1714 es van esca­par de ser car­bo­nit­zats en part o total­ment. Algu­nes vega­des perquè els alts ofi­ci­als borbònics es com­por­ten, lite­ral­ment, com mafi­o­sos amb uni­forme, abs­te­nint-se de come­tre actes nero­ni­ans a canvi de diners en efec­tiu (“…siendo reden­to­ras de una quema uni­ver­sal dic­has dos mul­tas”), i d'altres perquè la loca­li­tat col·labora amb el nou règim, sigui per con­vicció o per temor. Mol­tes soci­e­tats, quan recor­den les seves guer­res o guer­res civils, con­ser­ven noms de traïdors que han sobre­vis­cut als segles. Però obser­vem, fet curiós, que a Cata­lu­nya la màcula de “boti­fler” també s'ha apli­cat a loca­li­tats sen­ce­res, la qual cosa explica molt bé la dinàmica per­versa d'aque­lla guerra. Com asse­nyala Muñoz, molt sovint la pena de mort que pateixi un pagès anirà acom­pa­nyada de la crema de la seva casa, soci­a­lit­zant així l'exe­cució. I és un fet prou habi­tual. Després del 1714 hi ha tan­tes exe­cu­ci­ons que mol­tes es faran... per sor­teig! ¿Per què? Perquè no hi ha prou for­ques pre­pa­ra­des. Al gunes pàgines de L'11 de Setem­bre poble a poble esgar­ri­fen per la seva vivesa dramàtica. I el que més corprèn és que no hi ha cap pos­si­bi­li­tat d'exa­ge­ració per part de les vícti­mes, ja que moltíssims dels docu­ments que Muñoz cita per­ta­nyen al bàndol borbònic i són comu­ni­ca­ci­ons inter­nes. Per exem­ple quan un ofi­cial, refe­rint-se a un nucli resis­tent, parla en ter­mes de l'estil: “Todos ellos mere­cen la horca, pero son muc­hos para hacer­los ahor­car a todos.” El que costa d'enten­dre és que el poble català, com a tal, acon­seguís sobre­viure al règim fili­pista. En aquest sen­tit un no pot evi­tar de pen­sar en les parau­les del difunt minis­tre Manuel Fraga Iri­barne, quan es va refe­rir als fets del 1714 com a una “sim­ple reor­ga­ni­zación admi­nis­tra­tiva del Estado” [sic]. Afor­tu­na­da­ment, lli­bres com aquest ens per­me­ten refu­tar la cone­guda dita: sí, la Història sem­pre l'escri­uen els ven­ce­dors, en efecte; però els vençuts, de vega­des, també.