“La guerra de Síria és la mateixa que la nostra”

Va estar molts anys classificat i fins a l'administració de Clinton no se'n van donar a conèixer els documents. Metges que havien atès pacients als anys setanta, pescadors que havien tret bombes al mar, estan descobrint ara que molts càncers eren conseqüència de l'armament químic que contenien els vaixells nord-americans que van enfonsar.

Els aliats, per poder dir suposadament a Hitler que si feia un atac químic tenien més bombes concentrades al port de Bari, en vaixells. El problema és que ho van mantenir en secret perquè estava prohibit, i això va impedir que salvessin la població. Els metges no entenien els símptomes i no els van poder tractar correctament. Van morir entre 2.000 i 4.000 persones.

M'interessava la proximitat entre les dues guerres, la primera i la segona. Nosaltres les vivim de lluny, perquè tenim la nostra pròpia guerra, molt més sagnant en alguns aspectes, però em va obsessionar que una generació que amb 18 anys va haver d'anar a la primera guerra hagués de repetir a la segona o veure els seus fills lluitar-hi. M'ha fet reflexionar sobre la capacitat d'aguantar tot això, i després volia reflexionar sobre el tema de l'adscripció dels bàndols: si et tria a tu o tu el tries.

Segueixo pensant que el bàndol et tria a tu. Ara bé, si estàs en un conflicte ètnic o religiós és molt evident el teu bàndol, però en aquest cas pots estar en contra de l'actuació del teu propi bàndol, en contra del conflicte, pots aixecar la mà i dir jo sóc d'aquest altre bàndol o t'ajups perquè rebràs pels dos costats. Quins són els límits de la llibertat individual? Fins a quin punt dir-te Palmisano o Convertini et condiciona? En la novel·la, els protagonistes acaben rebel·lant-se contra el destí i prenen les seves pròpies decisions.

Hi ha historiadors que estan començant a plantejar la II Guerra Mundial a Itàlia com una guerra civil com la nostra. No en puc prendre partit, però la novel·la està situada al sud d'Itàlia per retre homenatge a aquesta zona, que va pagar un preu altíssim –i poc reconegut– en les dues guerres. Va ser carn de batalla barata. La novel·la, al capdavall, podria estar situada a Catalunya, a les Illes i fins i tot a Grècia. Parlo d'una burgesia arrelada, en contacte amb les classes populars, la pagesia, el clima, la sequera... Tot això és un món comú del Mediterrani.

Totalment. Les protagonistes són la Francesca i la Donata, i després la nonna, que volia dibuixar com una dona simpàtica al principi, però a mesura que avança la novel·la descobreixes una dona forta. Després la Giovanna, que pots pensar que serà una dona de vida acomodada i compromís minso, però acaba sent gairebé com la Donata, una dona de conviccions fortes i que s'implica en el conflicte jugant-s'hi la vida.

Vaig veure molts noms de Palmisano, que és un cognom comú, i després una altra successió dels Convertini per la Segona Guerra Mundial. De seguida em va venir la història d'una família que havia mort sencera, i la vaig començar a inventar. Tots els fets històrics són certs i hi ha alguns personatges reals, com el tinent anglès de Matera i el comandant partisà. El que m'interessava, però, era la història dels personatges. La novel·la és sobretot una doble història d'amor, la de la Donata amb el fill, i la dels protagonistes, que els dóna força per portar al límit les seves pròpies conviccions.

El destí existeix i és inevitable, però en realitat el pots acabar condicionant. No em val la gent que diu “jo estava a l'Alemanya nazi perquè hi era”, “a l'Espanya franquista perquè hi era” o “al feixisme italià perquè hi era”... Potser hi eren i havien de seguir la massa, però tenien marge de llibertat per actuar moralment d'una manera o d'una altra, i la suma d'aquestes llibertats permet que es pugui acabar tombant el nazisme, el franquisme, el feixisme, o bé tolerar que seguissin pervivint.

Aquesta guerra m'impacta molt perquè quan vaig anar a Damasc m'hi sentia com a Barcelona: vaig anar a llibreries, a pastisseries..., i sé que quan cauen bombes ho fan sobre gent que són com nosaltres. Els diaris donen una imatge de l'Afganistan com un país devastat, de dones amb burca, de pols..., i sembla que és un món en destrucció permanent quan en realitat a Kabul hi ha gratacels i programes de televisió com Operación triunfo. Quan poses cares i històries humanes als morts, entens el dramatisme de la guerra i t'adones que és la mateixa que la nostra, que la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial... Són els mateixos refugiats. El nen de la platja de 3 anys i el seu germà de 5 anys, que també va morir, podrien ser els meus néts... Són els nostres fills, germans, els nostres avis a Argelers... És l'absurditat de la guerra.