Un orfenat en flames

Hi ha llibres que et segresten l'ànima, que són un orfenat en flames. I tu no vas tornar (Bromera/Salamandra) de Marceline Loridan-Ivens n'és un. Llibres que t'aboquen a l'insomni. Que et creen la sensació que el relat, el testimoni, està fet de paraules que tornen al lloc primigeni, al moment en què aquestes van ser dites per primera vegada. Llenguatge d'escriptor, és clar, però fugint de la bellesa literària, no posant ornaments al coll, ni sorra a les butxaques. Devores i et trenques llegint aquesta meravella pensant tota l'estona com aconsegueix fer el que fa, com amb tan poc –és fals que sigui poc: la veritat és una muntanya– arriba a cavar tan profund. Un testimoni –el d'aquesta dona francesa nascuda al 1928 i supervivent d'Auschwitz-Birkenau, Berger-Belsen i Theresienstadt– de gairebé 90 pàgines directe com una mala notícia. Una mena de carta al pare, cadascú al seu camp, ella una adolescent, ell un home de quaranta anys. Una carta al pare però adreçada sense sentimentalisme, rabiosa. I és que sí que hi ha culpables: són ells i ells, nosaltres sabem que ho som. Cap jueu va morir per França als camps d'extermini nazis, França els va lliurar.

Una carta del pare al voltant d'un comiat, una profecia, una fletxa enverinada: “Tu sí que tornaràs perquè ets jove però jo no hi tornaré.” Vida al camp. Crua. Directa. Present immediat. Primera persona del singular. No, no, no és un altre llibre sobre l'Holocaust, que també ho és. En aquest llibre hi ha alguna cosa més de la mateixa forma que el genocidi jueu és més que un extermini en un moment de la història. Parla de la civilització, que no deixa de ser una construcció intel·lectual, la caseta dels porcs que és cendra i gas quan el llop bufa. Parla de la necessitat de no sentir, no pensar, no recordar si vols sobreviure. De la impossibilitat de la vida quan t'han trencat la intimitat. L'assassí que ets quan tu no ets la persona triada per a la cambra de gas. Quan tu ets la que veus aquella nena amb una nina als braços cap a la mort. Quan fas morir la teva companya per no morir tu, quan et salves, quan no esperes, quan ja no estimes. Els presoners deixen de ser humans al mateix temps que els gossos nazis són cada vegada més que humans. El mirall sempre reflecteix la veritat per a Loridan-Ivens. No hi ha argúcies, ja no valen les trampes. L'autora escriu com una maleducada. No et respecta, no espera res de tu ni de ningú. És el familiar incòmode la nit de Nadal. Allò va ser així. Portes tots els morts i els assassins a la sang, a les entranyes. I tornarà a passar. De fet, ja està passant. Els jueus no són més que els únics humans d'aquesta animalitat que diem civilització. No, no juguem amb les paraules. Tots som jueus, els palestins, els sirians ho són ara perquè no tenen casa, intimitat, dignitat. De la mateixa manera que tots som nazis, tots sabem que perquè jo visqui han de morir cent, mil.

I tu no vas tornar és una experiència literària i vital. El que el diferencia d'altres testimonis és que fuig de l'èpica, de la necessitat d'arribar a un punt de concòrdia. D'una sinceritat insuportable i escrita per una nena nonagenària, que ja és un mort en vida i que no ha perdonat el món ni el seu pare per haver sobreviscut a ell, a la guerra. Que no li perdona que el matessin, que enfonsés la família, que l'aboqués a la mort en vida. Un relat vertebrat de paraules que són l'únic que no poden destruir els nazis. Paraules que formen un relat de destrucció. Oblides per sobreviure, per no ser cremada, per poder córrer endavant. Els jueus saben que la càbala, la paraula, crea la vida. Els nazis, els economistes, nosaltres, vivim dels números, de les previsions. Tornem al camp d'extermini si ens falten dues nenes, deixem que les bambes ens les facin a Delhi per cinquanta cèntims menys, paguem el que sigui a qui mana. Aquesta és la diferència. De vegades no surten els números i una civilització s'enfonsa i el llop fuig. En canvi, les paraules mai fallen. Encara que sigui per dir-te, de nit, mentre l'orfenat –Sábato sobre la literatura de Kafka– es crema, per què jo? On ets que no tornes? Quant trigaran a venir per mi els de sempre?