El fracàs de l'home racional

En la llarga i irregular cinematografia de Woody Allen hi ha tres temes omnipresents. El primer i més definitori és la qüestió de la representació de la realitat. De quina forma som capaços d'articular el món a partir dels nostres desitjos? No són les nostres representacions les que configuren el nostre entorn? La segona qüestió és el pes de la moral com a resultat de les implicacions que genera el nostre ordre social. Com construïm la nostra moral i de quina forma la nostra subjectivitat és capaç de superar els límits establerts entre el bé i el mal? Finalment, Allen també acostuma a parlar-nos del pes de l'atzar com a factor que posa en crisi totes les predestinacions i genera estranyes solucions als conflictes que marquen la nostra vida. La protagonista de Blue Jasmine era presonera de les seves representacions personals, mentre que els protagonistes de Delitos y faltas no podien suportar la seva moral de forma semblant als de Match Point, amb la diferència que en aquesta última l'atzar guanyava la partida.

Irrational Man, el darrer treball de Woody Allen, pot ser vist com un compendi d'aquestes tres obsessions, realitzat de forma inspirada i amb fluïdesa. Una pel·lícula que ens parla com en un món en el qual tothom busca les seves receptes d'autoajuda o de supervivència, la teoria sol estavellar-se sempre davant d'una realitat incerta. Fins i tot s'estavellen les reflexions dels grans mestres de la literatura o la filosofia. El protagonista és un professor de filosofia que es coneix totes les receptes per establir un món millor. Malgrat això alguna cosa falla i dificulta la seva existència. Al seu entorn té dues dones que viuen de les seves representacions mentals ja siguin somnis de caràcter sexual o simples somnis de fades. Un dia, l'home irracional es creu que és un superhome i que pot posar a la pràctica totes les teories del crim perfecte. La seva intenció és redimir la humanitat i seguir la màxima que destruint aquell que fa mal a l'altre potser es trobaran noves formes d'equilibri. El joc del professor li pot permetre construir la seva pròpia representació, confirmar els principis de la seva pròpia moral i significar-se com el gran superhome capaç de vigilar els altres. L'home irracional, però, no té en compte el paper desestabilitzador que juga sempre l'atzar. Allen domina les regles del seu joc a la perfecció. Probablement, Irrational man seria la millor pel·lícula compendi de tot el cinema de Woody Allen. L'espectador que no hagi vist cap pel·lícula i vulgui saber què pensar del seu cinema es trobarà amb l'obra perfecta. La resta ens trobarem amb un seguit d'estimulants i reconfortants variacions Allen.